Dues notícies aparegudes a la premsa aquests dies parlen de l’ús que se’n fa a la feina d’internet.
Una d’elles, (http://www.mdzol.com/mdz/nota/80686-Encuesta-sobre-uso-de-internet-en-empresas/ ) es fa ressò d’enquesta feta a empreses de Llatinoamèrica que mostra com el 95% dels empleats miren pàgines no relacionades amb la seva feina a les hores de treball o consulten el seu correu personal en hores de treball. Crec que els resultats podrien ser totalment extrapolables al nostre país, ja que qui més qui menys consulta pàgines a internet des de la feina. Naturalment, que aquesta activitat resta hores de feina i els més alarmistes dirien que, per tant, productivitat.
Tanmateix aquesta és una lectura parcial d’aquesta realitat. Gràcies a internet per exemple es pot estalviar temps en gestions personals com anar al banc, demanar cita mèdica, o fer gestions amb l’administració pública. Aquestes gestions es poden fer des de la feina i en canvi no haver de demanar hores de feina per sortir a fer-les.
D’altra banda, el correu electrònic per exemple pot servir per afiançar les relacions personals a la feina. Constantment observo com gràcies al correu electrònic personal de la meva empresa que treballa en àrees distants es relacionen i comparteixen aficions. I la majoria de tant en tant ens organitzem mitjançant el correu personal per organitzar activitats comunes. Respecte a aquest tema un estudi d’una consultoria britànica (ho podeu llegir al següent enllaç http://www.elmundo.es/mundodinero/2008/10/29/economia/1225292413.html ) mostra que les empreses que permeten als seus treballadors emprar aplicacions socials com Facebook, Bebo y MySpace aconsegueixen relacions entre el personal més estables. Fins i tot aconsellen afegir als caps de l’empresa.
Considero que és important que els treballadors sàpiguen autolimitar-se en l’ús d’internet a la feina, però com en tots els aspectes de la vida no tot és blanc o negre i internet a la feina també aporta noves eines per a la millor gestió del temps i l’afiançament de les relacions entre els treballadors.
Monthly Archive for October, 2008
Avui ha començat al Palau Robert el cicle de taules rodones sobre la TDT que acollirà fins el 6 de gener l’exposició “Adéu a la Tele. De la UHF a la TDT.” amb l’objectiu d’analitzar els canvis que ha experimentat la televisió com a mitjà de comunicació.
Fa temps que aquesta qüestió de l’apagada analògica em dóna voltes pel cap, la meva percepció és que hi ha molta confusió respecte a la TDT, fa un parell de setmanes em va sorprendre el comentari d’un nen d’uns cinc anys que se’m va apropar al supermercat per dir-me que ell tenia TDT, que si jo en tenia, que era una tele molt bona, m’agradaria haver-li explicat que ara per ara poca diferència hi ha amb l’anterior, alguns canals més, però evidentment em vaig limitar a somriure.
Quan he sabut d’aquesta exposició he pensat que és molt oportuna, una mica de llum entre tanta confusió, però el títol em fa sospitar que es continuï alimentant aquesta confusió, crec que no s’hauria d’haver titulat “… De la UHF a la TDT”.
La UHF és una porció de l’espectre radioelèctric, es divideix a la vegada en dues bandes BIV i BV i aquestes es subdivideixen en canals. Les emissions de televisió analògica sempre s’han transmès (de forma analògica, valgui la redundància) ocupant canals en aquestes bandes de freqüències. Ara fa pocs anys es van començar a reservar alguns canals de la BV d’UHF per a la TDT - Televisió Digital Terrestre (transmesa de forma digital) i d’aquí a l’any vinent està prevista “l’apagada analògica”, de manera que la TDT passarà a ocupar tota la UHF, banda IV i V. D’aquí ve la meva preocupació, enlloc d’aclarir el que realment és la TDT sembla que estem passant d’un antic sistema UHF a un nou sistema TDT, això és confús perquè la TDT continua estant dins de la UHF i crec que s’hauria d’haver evitat un títol com aquest.
No dubto que les taules rodones ajudin a intercanviar parers i a preveure nous canvis, sincerament confio que la TV pugui evolucionar i que les possibilitats que dóna la transmissió digital es facin efectives en un curt termini de temps, principalment la interactivitat on hi ha dipositades moltes esperances, però també em sembla que les coses s’han d’explicar com són, és a dir, la TDT té molts avantatges tecnològics, s’aprofiten millor les freqüències per a la transmissió de programes, on abans es podia fer només una emissió ara es podran fer 4 o 5 programes, augmenta per tant la diversificació de l’oferta televisiva i per tant hi haurà segmentació del mercat i segurament incentivarà la inversió de les companyies televisives, però els canvis si venen ho faran poc a poc, ara bé, la qualitat de la TV, si la TV serà més bona com pensa aquest nen de 5 anys, no sé si serà possible, ho veurem amb el temps.
Lucy Garcia Cordero
http://tinyurl.com/6pxwdh
http://silviallombart.wordpress.com/2008/09/23/adios-a-la-tele/
http://carlesbanus.blogspot.com/2008/09/de-luhf-la-tdt.html
En la actualidad, más del 89,15% de la población española se encuentra en zonas con cobertura TDT (Mapa de cobertura).
Aquesta informació està extreta del lloc web www.impulsatdt.es on es comenten les bondats del sistema, però d’altra banda no es diuen les mancances. Per exemple es parla del 37% dels habitatges amb TDT, d’una audiència del 17% i d’una cobertura del 89,15% de la població. Pel que fa a la cobertura al mapa es veu claríssim com moltes zones no tenen cobertura i l’entrada de la TDT, amb l’apagada analògica, per a Catalunya serà al 2009. Un dels aspectes que no es parla és la cobertura del territori, la implantació de la TDT ha de portar com avantatge sobre el sistema analògic el fet de poder veure la tele (una emissora nacional, T5) al cotxe mentre viatges per tota la geografia espanyola i sense canviar de canal. Un altre dels aspectes que no apareix és la interactivitat entre l’usuari i l’emissora que està veient, aquesta interactivitat s’ha de realitzar mitjançant una trucada telefònica, que realitza el nostre descodificador, i que per descomptat paguem nosaltres. A Anglaterra fa temps que han vist que la gent no vol pagar telèfon per obtenir una suposada interactivitat.
El sector del videojoc ha sabut aprofitar l’era dels mitjans, concretament Internet.
En els últims anys, tant la distribució física com l’on-line dels videojocs han augmentat. La distribució on-line permet nous models de negoci, com per exemple la subscripció o les descàrregues a mòvils o serveis de joc en línea. Aquest últim és el que ha crescut notablement, ja que de la mateixa manera com les xarxes socials estan prenent protagonisme a nivell mundial, el joc també és una forma de relacionar-se.
Però tot i el bon moment que està vivint el sector del videojoc, no pot gaudir plenament de totes les oportunitats que ofereix l’oferta on-line donat que, actualment, no a tot arreu de l’àmbit espanyol es possible tenir una connexió amb ample de banda.
D’altra banda, aquesta limitació afavoreix o permet que els vídeos a diferència dels continguts musicals, es puguin distribuir pels canals tradicionals de distribució. Per tant, tres mesos després de les estrenes, acostumen a vendre’s en suport físic i també en digital, ja sigui en venta directa, vídeo sota demanda o pagament per visió.
En canvi, el sector de la música és el que en surt més malparat. Mentre que en el 2003 el negoci tradicional de la música a Espanya va ingressar 531 milions d’euros, en el 2007 només en va aconseguir 276. Es tracta d’una caiguda que rasca el 50%, la qual no pot compensar econòmicament per cap altre tipus d’acció. Per les seves característiques es fàcil descarregar-se música des de diversos programes gratuïts i la distribució física ja no resulta tant rentable.
Però el lent creixement de l’oci i entreteniment digital també troba una explicació en el factor de l’edat. Entre els 35 i els 65 anys és disposa d’un major poder adquisitiu i capacitat de decisió i tampoc no s’està tan connectat com els menors de 24 anys. Per tant segons Asimelec (patronal de l’electrònica i les comunicacions), per a l’èxit del negoci basat en continguts digitals seria necessari l’augment de l’accés a Internet d’aquest grup d’usuaris.
Personalment crec que aquesta no seria una única solució, no creieu?
En este blog mucho se ha comentado de las profundas transformaciones que Internet ha motivado en nuestra sociedad actual. Hemos hablado de las redes sociales, del inminente apagón analógico de la televisión… y en mi aportación, me gustaría que reflexionásemos sobre la enseñanza. ¿Se apagará también la analógica, para que se imponga la digital?
Os recomiendo la lectura del artículo “El profesor analógico vs el alumno digital”, que hace una crítica de la falta de recursos en las aulas físicas. Por muy avanzados que nos parezca que estamos tecnológicamente, no se refleja así en la enseñanza “analógica”. Quizás sea entonces el momento de contemplar una nueva etapa en la que el alumno, ya sin barreras de ninguna clase, pueda formarse/informarse sobre lo que desee cómodamente desde su casa o desde cualquier lugar del planeta.
En el siguiente link http://ceefip.com/vendipre.htm se recogen las ventajas de la enseñanza digital sobre la presencial y su autor Gabriel Boragina augura: “La enseñanza presencial está destinada a extinguirse”.
En el transcurso de las aportaciones de este blog se han planteado numerosas transformaciones en los medios de comunicación y la forma de informarnos y comunicarnos. La manera cómo elegimos informarnos y formarnos como ciudadanos también irá cambiando, e igual que vemos cómo cobran cada vez más importancia los medios digitales, veremos como el mundo de las editoriales y los libros de texto en un futuro, todavía algo lejano pero que llegará…serán digitales.
De momento estamos en una fase intermedia en el aprendizaje, denominada la “Blended Learning” (Virtual+Presencial). Interesantes reflexiones en: www.dgde.ua.es/congresotic/public_doc/pdf/31972.pdf
Me despido proponiéndoos la lectura de la presentación: Ciudadanos digitales frente instituciones analógicas realizada por Ismael Peña-López de la UOC. Vivimos unos momentos únicos, en los que pronto la realidad superará la ciencia ficción.
¿Qué opináis?
Sara Jiménez
Estudiante Publicidad y RRPP
Fa uns quants dies vaig penjar un post en el que compartia la noticia de que Sir Timothy Berners Lee anava a ser guardonar amb l’Honoris Causa de la UOC. La companya Margarita Seguí, segons comentà al seu post, va poder seguir l’acte en directe i ens va proporcionar l’accés als vídeos. Ara volia compartir el que Manuel Castells va dir en aquella ocasió, al menys el que he entès del seu discurs en anglès. Demano disculpes si he interpretat malament algun concepte.
Manuel Castells comença, després de les salutacions, amb unes declaracions de Timothy Berners Lee fetes en 2002 “The world can only really be changed one piece at a time, the art is picking that piece” (El món sols pot canviar realment un tros cada vegada, l’art es escollir aqueix tros).
Exposa que moltes persones joves somnien amb canviar el món, normalment per a fer el bé a la humanitat, però la vida fa que abandonen eixa determinació per crear. Sols una minoria pugen la muntanya i canvien el mon, però encara menys continuen escalant a pics més elevats. Sols unes quantes persones excepcionals ho fan sense apropiar-se o monopolitzar els resultats de la seva creació. No ho fan sols per generositat si no perquè la seva intel·ligència els fa veure que sols compartint es pot canviar el món. Sir Tim Berners Lee és un d’aquestes persones excepcionals.
Explica perquè la UOC vol donar un homenatge a l’home que ha creat el web, una eina que obri canals de comunicació i fa possible l’enteniment global entre cultures i persones de totes les condicions i creences. Ho fa perquè totes les universitats es basen en la informació i la comunicació i perquè la UOC va nàixer en el web. Aquest premi és l’expressió de la convicció de que vivim en una nova societat organitzada en xarxes de comunicació interactives i que descansa en l’hipertext multimodal i aquesta societat ha estat possible gràcies a la ingenuïtat d’uns pocs innovadors entre els que Sir Tim Berners Lee ocupa un lloc preeminent.
Manuel Castells continua el discurs amb un repàs biogràfic del honorat i amb un resum històric de la creació d’Internet situant el paper de Sir Tim Berners Lee en aquest context.
És interessant la idea de Tim Berners Lee, que Manuel Castells exposa, en la que compara el funcionament de la xarxa amb el funcionament del cervell humà per a dir que l’estructura ho és tot, que el que importa són les connexions.
Manuel Castells recorda que ara els esforços de Sir Tim Berners Lee estan enfocats a desenvolupar el web semàntic un nou pas per integrar documents i dades en un hipertext significatiu on no només es comparteix informació si no que es genera coneixement. I també participa en el debat de la neutralitat d’Internet que s’està desenvolupant als Estats Units apostant per l’accés no discriminatori a la xarxa.
Finalment Manuel Castells ens fa veure que la UOC amb tots els seus estudiants, professors i personal no seria possible sense Internet, la creació del nou Honoris Causa.
El concepte de web semàntic és un dels que més m’ha cridat l’atenció ja que parla de la generació de coneixement a partir de informació, una cosa que sols pot passar a la ment humana però que s’intenta reproduir a les màquines desenvolupant les tècniques d’intel·ligència artificial. Aquest és un camp en el que s’està treballant ara mateix i com diu Manuel Castells pot suposar un nou pas endavant en el desenvolupament de la xarxa.
“Euskadi está comprometida con la superación de la brecha digital”
Juan José Ibarretxe (Lehendakari)
Actualment, dins de la Societat de la Informació en la qual ens trobem, les tecnologies de la informació estan prenent i adquirint un gran protagonisme, a causa principalment de la presència de les mateixes dins de la vida quotidiana de les persones.
Les tecnologies s’han filtrat dins de qualsevol àmbit i escenari de la societat: ocupació, economia, educació, comunicació, cultura, etc., fins al punt de dependre d’elles per a la realització de qualsevol activitat.
Es tracta, doncs, d’un procés de canvi social i cultural induït per la revolució tecnològica que viu el segle XXI. La conseqüència, llavors, de quedar al marge d’aquest procés podria provocar uns danys irreparables, tant a la part de la societat que es trobi submergida en aquesta situació, com a la resta de la societat perquè no s’arribarà a assolir l’autèntica “Societat de la Informació”.
Aquesta tipologia de societat, que alguns autors han denominat del coneixement, es refereix a un estadi que s’assolirà exclusivament quan tots els actors que participin en ella, tant els subjectes com les organitzacions públiques i privades, tinguin la possibilitat d’accedir i difondre, sense cap tipus de problema ni de limitació, qualsevol informació, des de qualsevol lloc, de forma immediata i amb el format que desitgin.
Això no serà possible si no es disposa de les eines que faciliten la comunicació, la qual és qui en última instància ajuda a les persones a adquirir uns certs coneixements gràcies a l’intercanvi d’informació, és a dir, si no disposen de les TIC.
L’accés a aquesta tecnologia i a la implementació de xarxes en la que es sustenta, s’intenta fer de forma global, per tal d’adaptar-se a l’evolució de la població d’una forma adequada. No obstant, aquest procés no es realitza homogèniament dins del planeta, tal i com podem observar en la vida diària ja que bàsicament i desgraciadament aquesta evolució depèn de la realitat de cada país.
Actualment, cada nació es troba dins d’una situació concreta, tant social com econòmicament. Aquest fet és el que caracteritza la desigualtat entre les persones humanes que poblen el planeta i per tant, de les oportunitats que tenen totes elles per accedir a aquesta tecnologia i estar dins de la Societat de la Informació.
Podem assegurar que aquesta diferència es farà més palesa per la desigualtat econòmica dins del mercat de cada país: les zones de major riquesa i desenvolupament seran els receptors “naturals” de la innovació, mentre que les zones de menor riquesa es quedaran fora d’ella.
Aquest fet és el que es coneix com a bretxa o fractura digital[1], la qual augmenta la distància existent entre països rics i països pobres en l’àmbit planetari. Però també és present dins de les diferents capes socials que es troben en qualsevol societat des dels principis de la mateixa, ja que aquesta situació s’ha donat sempre.
No obstant, actualment i a causa de l’evolució que està adquirint el món, es fa més notable aquesta dissemblança, ja que com hem dit anteriorment, la tecnologia està present dins de diferents activitats quotidianes de les persones: qui no pugui accedir a elles, segurament no tindrà les mateixes oportunitats dins d’un món que cada cop evoluciona més cap a una era digital.
Cada societat concreta es troba dins d’unes realitats específiques, les quals també es poden donar dins d’un mateix país. Per exemple, dins d’Espanya, cada Comunitat Autònoma ha evolucionat a un ritme diferent en molts aspectes de la seva vida, com per exemple dins de les tecnologies i de la implementació de les diferents infrastructures dins de les principals ciutats de la mateixa.
Per poder valorar aquesta diferència entre Comunitats i poder, posteriorment, estudiar una de concreta (Euskadi) per veure si aquesta està submergida dins de la bretxa digital, o si per lo contrari ho està dins de la Societat de la Informació, hem de tenir en compte alguns aspectes o indicadors fonamentals.
Per a poder valorar la existència o no de la fractura digital, hem d’estudiar si la societat té o utilitza aquesta tecnologia de la que tant estem parlant, i per tant té accés a diferents serveis. Un d’aquests serveis, o indicador, podem dir i assegurar que es tracta dels usuaris que hi ha d’Internet dins d’aquella zona o regió.
Per una altra part, també existeix una altra dada molt important dins de les infrastructures que dona un gran valor indicatiu respecte aquest tema. Aquest és el nombre de línies de telefonia fixa[2] disponibles dins de la zona o regió a estudiar.
Si analitzem a fons aquests dos aspectes dins de les diferents Comunitats Autònomes que composen l’Estat Espanyol, podem veure clarament que la Comunitat que es troba més evolucionada, i que per tant, podríem dir que no pateix la bretxa digital, o la pateix en menor mesura, és el País Basc ja que si comparem les llars amb telèfon fix per Comunitats Autònomes (2001) [3], la més destacada és Euskadi amb un 97%, a pesar de que sigui una de les que disposa de més nuclis rurals. Aquests últims han de superar les limitacions orogràfiques del terreny on viuen, amb línies de telèfon Rural d’Accés Cel·lular (TRAC), els quals limiten l’accés a Internet, i per tant, contribueixen a la bretxa digital.
Per poder superar la possible bretxa digital amb la que es pot trobar dita Comunitat, és important que aquest realitzi tot lo possible per a que els seus ciutadans puguin accedir a totes les noves tecnologies d’una forma igualitària sense cap tipus d’exclusió social o econòmica, i garantir la qualitat d’uns serveis específics a un preu just, raonable i assequible.
Per aquest motiu, podem dir i assegurar que Euskadi és una Comunitat exemplar en aquest sentit, ja que ha renovat un projecte innovador per a que tots els ciutadans tinguin accés a la nova Societat de la Informació i d’aquesta forma es redueixi la possible bretxa digital existent: Plan Euskadi en la Sociedad de la Información (PESI) <http://www.euskadi.net/eeuskadi/>.
Aquest Pla, és un projecte propi elaborat amb l’objectiu d’adaptar la Societat Basca a la nova era digital, afavorint el canvi cultural i posant les noves tecnologies al servei de totes les persones, per aconseguir una major qualitat de vida i equilibri social i per a generar, en última instància, un cert valor i una riquesa dins de l’economia del país.
L’origen d’aquest projecte, es basa en l’existència, com a la resta de Comunitats Autònomes, de la bretxa digital dins de les seves fronteres. Aquesta, es centra bàsicament en els col·lectius amb dificultats per a accedir a les noves tecnologies: les persones grans, les inactives o a l’atur, i les que únicament disposen d’estudis primaris.
Aquests grups, són els que es troben en el gran risc de quedar-se al marge de la nova realitat digital i per tant, exclosos de la Societat de la Informació. Per a superar aquest entrebanc, des de l’Administració Pública i amb l’ajuda dels 275 centres KZ Gunea[5] <http://www.kzgunea.net/>, es van formar fins al 31 de juliol del 2003 a més de 31.000 persones en l’ús d’Internet i altres tecnologies. El 58,07% d’aquests usuaris són dones, de les quals un 21,08% són ames de casa i un 15,70% estan a l’atur.
L’ús d’Internet en aquesta Comunitat ha augmentat enormement en els últims anys, passant del 19,4% en el quart trimestre del 2000, al 52,3% en el segon trimestre del 2007, segons l’EUSTAT <http://www.eustat.es/>. Aquest percentatge indica que indubtablement, Euskadi està immersa dins de la Societat de la Informació, i amb aquest objectiu ha d’aprofitar les potencialitats d’aquesta tecnologia per a progressar en el nou entorn de relacions i treball que facilita aquesta nova societat.
Però no únicament la base del seu treball consisteix en la formació, sinó que a través de diverses subvencions, com per exemple Konekta Zaitez <http://www.ej-gv.net/konekta_zaitez/konekta_zaitez_c.htm>, desitgen suprimir les barres culturals que suposa l’elevat preu dels ordinadors i de l’accés a Internet per a algunes parts de la societat. A més, han instal·lat més de 700 punts WIFI pel país per a facilitar l’accés gratuït a aquest servei (programa KZ Wifi <https://www.spri.es/wifi/home.asp>).
En conclusió, podem afirmar que Euskadi és una Comunitat Autònoma en sintonia amb les tendències marcades per la Societat de la Informació, la qual combat activament la possible bretxa digital que hi puguin patir els seus ciutadans.
[1] La fractura digital (digital divide) és una qüestió d’abast polític i social que fa referència a la diferència socioeconòmica entre les comunitats que disposen d’accés a les noves tecnologies i les que no. Per una altra part, també s’utilitza per a referir-se a les diferències existents entre la capacitat de les persones per a adaptar-se a les noves tecnologies segons el nivell d’alfabetització i la capacitat d’aprenentatge.
[3] Font: Prado, Emilio. “La bretxa digital o el perill d’exclusió de la Societat de la Informació”. En: Quaderns del CAC, núm. 15, pàg. 3-12.
[4] Font: Prado, Emilio. “La bretxa digital o el perill d’exclusió de la Societat de la Informació”. En: Quaderns del CAC, núm. 15, pàg. 3-12.
Hola a tothom:
Us adjunto l’enllaç sobre un congrés de programari lliure, i la meva opinió sobre la relació de noves tecnologies i la situació real a les escoles
http://www.softwarelibre.net/iii_congreso_lliurex
http://congres.lliurex.net/index_va.html
Del 5 al 7 de Novembre, al Palau de Congressos d’Alacant, es celebrarà el III Congrés de Programari Lliure Comunitat Valenciana, amb el lema “Programari Lliure en l’Educació”.
El seu principal objectiu serà millorar la implantació de les TIC en l’àmbit de la Educació (Infantil, Aules de Música, Laboratoris d’Idiomes i Biblioteques de la Comunitat Valenciana), mitjançant el programari lliure, amb l’ultima versió de GNU/Linux LliureX
El congrés es desenvoluparà a través de l’intercanvi d’experiències i l’anàlisi i planificació de les aplicacions educatives del software lliure, així com la comunicació i col·laboració entre comunitats que l’utilitzen.
Iniciatives com aquesta, que fomenten el coneixement de noves tecnologies des de l’escola, em semblen massa oposades a la situació de molts xiquets, que encara estudien en barracons perquè esperen que reformin o construeixen els seus col·legis. La implantació d’aquestos programes està molt bé, però ¿a costa de què?
Per no parlar de la decisió “Educació per la ciutadania” (in English, please)… Tenim una política educativa circense, a València i voltants
Fins aviat!
Hola companys!Vull compartir amb vosaltres un fragment del llibre Àcid sulfúric, d’Amélie Nothomb. Es tracta d’una novel·la basada en un reality show on els ‘concursants’ són presoners que no han escollit formar part del joc. Cada dia s’executen dos dels presoners, sense cap opció de salvació per a cap dels presoners.
En aquest petit fragment hi ha tota una reflexió al voltant de qui són els responsables de que les graelles de programació de les cadenes que lluiten per les grans audiències s’omplin de programes que en algun tret o altre ens recorden Concentració. Disfruteu de la lectura.
El presoners eren els únics éssers humans que no havien vist ni un sol segon de Concentració. Era el seu únic privilegi.
- Em pregunto quines seqüències deuen interessar més al públic -va dir la MDA 802 durant el sopar.
- Estic segur que deuen ser les escenes d’execucions -va dir un home.
- Temo que sí -va encadenar la Pannonique.
- I també la violència -va dir una dona-. La baqueta, els xiscles, els deu fer servir per desfogar-se.
- I tant -va dir la MDA 802-. I les seqüències ‘emoció’: deuen llepar-se’n els dits.
- Segons vostè -va preguntar l’EPJ 327-, ¿qui són els majors culpables?
- Els kapos -va respondre un home.
- No: els organitzadors -va intervenir algú que no parlava mai.
- Els polítics, que no prohibeixen aquesta monstruositat -va dir la MDA 802.
- ¿I vostè Pannonique, què en pensa? -la va interrogar l’EPJ 327.
Es va fer un silenci, com cada vegada que l’atenció se centrava en ella.
-Penso que els majors culpables són els espectadors -va respondre.
- ¿No és una mica injust? -va preguntar l’home-. La gent torna d’un dia de feina, estan extenuats, moixos, esgotats.
- Hi ha altres canals -va dir la Pannonique.
- Sap perfectament que per a molta gent la programació televisiva sovint és l’únic tema de conversa. Per això tothom mira les mateixes coses: per no sentir-se desplaçat i tenir alguna cosa a compartir.
- Doncs que mirin tots una altra cosa -va dir la noia.
- Seria el millor, evidentment.
- Ho diu com si fos una utopia -va continuar la Pannonique -. L’únic que han de fer és canviar de canal, que tampoc és tant difícil.
-No hi estic d’acord -va declarar la MDA 802-. Evidentment, el públic s’equivoca. Però d’aquí a dir que són els majors culpables! Són un desastre passiu. Els organitzadors i els polítics són uns criminals mil vegades més grans.
-Els espectadors autoritzen, i per tant, creen la perversitat de tots els altres -va dir la Pannonique-. Els polítics són l’emanació del públic. Pel que fa als organitzadors, són taurons que es limiten a esmunyir-se per les escletxes, és a dir, pertot arreu on hi hagi un mercat rendible. Els espectadors són culpables de formar un mercat rendible
AMÉLIE NOTHOMB, Àcid sulfúric. Anagrama-Empúries. Barcelona 2007. pàg 77-78.
La cara oculta de Facebook.
Los millones de usuarios de la red social están desprotegidos antes los posibles fisgones.
Aquesta eina social coneguda com a Facebook va ser creada al 2004, però és d’uns mesos, o potser un any, ençà que s’ha convertit a casa nostra en el “lloc” de moda, i sembla que si no formes part de la comunitat Facebook estàs “desfasat” o t’estàs perdent alguna cosa.
Com a actual usuària, haig de reconèixer que Facebook té la seva gràcia. Jo mateixa he retrobat i buscat amics de l’escola, de l’ Institut… Però a la vida real, algú té 300 amics amb qui realment vulgui compartir fotos o informació personal? O quin interès pot tenir saber en un determinat moment, si s’ està cuinant o apunt d’anar a la dutxa? És la necessitat de sentir-se part d’una comunitat o un instint morbós per saber dels altres?
Alguns mitjans han alertat sobre els perills d’aquesta xarxa social i ens recomanen i alerten que cal configurar la teva privacitat a la xarxa per evitar que desconeguts puguin xafardejar les teves fotos o informació personal. Ha transcendit que persones han perdut la feina perquè estant de baixa laboral, han aparegut en alguna imatge a Facebook, en perfecte estat de salut, en algun local d’oci coincidint amb la data en que suposadament s’estava indisposat… Fins i tot, moltes empreses en la seva selecció de personal, abans o després d’una entrevista, consulten a Facebook, per conèixer més informació sobre el candidat, o qui sap si a la recerca d’alguna foto indiscreta un dissabte per la nit… No som ja, doncs, ni lliures en el nostre temps d’oci?
Sincerament, i sense ànim de semblar apocalíptica ni caure en la paranoia, no s’acosta aquest fenomen, salvant les distàncies, a novel·les sobre el control de l’ésser humà com 1984? Fins i tot per nosaltres mateixos, membres d’una societat.