Fins ara ningú s’havia atrevit a enfrontar-se a Google tan obertament com Rupert Murdoch. I molt menys a través d’un dels productes que més podria perjudicar la companyia, el seu buscador. News Corp., la companyia de Rupert Murdoch i el segon imperi mediàtic més gran del món destrés de Disney, s’ha aliat amb Microsoft. El seu plantejament, no seria el de fer un buscador millor, sinó retirar els seus continguts per portar-los a la competència, a Bing (Microsoft) i cobrar a canvi. La idea és la de presionar per tal que Google cedeixi i s’arribi a algun acord.
Però des del mateix Google no sembla pas que es posin molt nerviosos. Eric Schmidht, el seu conseller delegat ha arribat a dir que si alguna companyia no està d’acord amb el que es fa, hi ha mitjans tècnics per evitar sortir a Google (introduïnt el comando disallow dins el fitxer robots.txt dels seus llocs web). La companyia del famós buscador potser podria sobreviure sense els continguts de News Corp., però i si la tàctica de la companyia de Murdoch troba aliats?
El que ens trobem al davant serien dos generacions, dues cultures i dos models de negoci. Un model va néixer amb els ordinadors i Internet i l’altre encara tracta d’adaptar-se. Google no para de créixer mentre que News Corp. veu com part del seu negoci va decaient. Murdoch ha titllat a Google de “paràsit i lladre de continguts ” oblidant-se, potser és mala memòria, que molts dels seus llocs webs porten a terme la mateixa tasca d’organització i consolidació de continguts de tercers, tal i com Google fa.
Ens trobem amb una lluita tant sols entre imperis empresarials, com altres que hi ha hagut? O és una lluita que va més enllà, per exemple, en la naturalesa d’Internet? Fins ara, és a dir, tal i com Internet el coneixem, els continguts es mouen en llibertat. Utilitzes un buscador i saps que la informació a la que accedeixes és, en general, la més rellevant. Murdoch, que no és pas qualsevol proveïdor de continguts, pretén arrastrar amb ell a tots aquells que mostren el seu rebuig al domini de Google. Molts editors de diaris s’apuntarien encantats a aquest servei. El que ens trobariem seria doncs amb una cosa més semblant a la televisió que al Internet que coneixem avui en dia. Només podries accedir als continguts que has pagat previament en la teva subscripció. Aquesta maniobra empresarial sembla dirigida a acabar amb el domini de Google, però, només és Google qui perd? O podriem perdre tots?
Aquests són dies prou interessants pel que respecte a la Societat de la Informació al nostre país. Alguns companys ja han comentat al blog sobre la polèmica de l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible, a més de tota la informació i difusió que ha generat en els diferents mitjans. A Microsiervos trobem un clar exemple d’aquesta repercussió mediàtica: 210 articles , opinions i reportatges en els diaris impresos; 500 articles en medis digitals; 207 talls de ràdio i 174 de televisió. Tot això sense comptar la campanya (a favor o en contra) en els nombrosos blogs, pàgines web o xarxes socials.
Per això m’agradaria comentar el post de Ricard Ruiz de Querol, Anteproyecto insostenible incomprensible, una visió, crec, interessant sobre el citat avantprojecte de llei. En aquest post, Ruiz de Querol fa un mapa de freqüències de les paraules que apareixen al text. Sorprén veure en aquest mapa el nombre de vegades que s’utilitza diverses paraules com Article (726 vegades) o Llei (530), per contra, altres conceptes que ens podrien interessar més apareixen tantes vegades com Productivitat (7), Internet (4), Nuevas tecnologias (8), Sociedad de la Información (8).
La conclusió que podriem extreure de l’avantprojecte de llei és que hi ha molt de regulació i de normatives i poc d’interés per part de l’Administració Pública en potenciar realment la Societat de la Informació. És aquesta doncs la idea que té la classe política sobre la Societat de la Informació? Regular i legislar? Estan decidits per aprofitar les avantatges d’aquestes noves eines per facilitar la vida dels ciutadans i en la productivitat/sostenibilitat de l’economia o, per contra, el que es tracta es d’intentar lligar aquestes noves eines als usos que els governs (de diferents ideologies, tots han mostrat la mateixa sensibilitat amb el tema) considerin oportuns?
El ministeri encarregat d’aquesta reforma és el de Cultura (ha de regular Cultura la Societat de la Informació?), amb una ministra que entre d’altres coses ha arribat a dir, segons el diari El Pais, “Siguem sincers, per a què necessitem tots una línia d’ADSL de no se quants gigues? Per enviar e-mails?“. Aquests són els responsables de liderar la introducció de la Societat de la Informació en l’administració pública?
En aquest post us vull proposar dos blogs ideologicament oposats sobre la Societat de la Informació i les TIC.
El blog d’Enrique Dans: http://www.enriquedans.com/
Ruizdequerol: http://ruizdequerol.wordpress.com/
Enrique Dans és professor de Sistemes d’Informació a l’Instituto de Empresa i doctorat en Management, especialitat en Sistemes d’Informació per la Universitat de California (UCLA). Ha publicat nombrosos articles en diaris i revistes com El Pais, El Mundo, Público, ABC, Expansión, Cinco Días, Libertad Digital o PC Actual sobre temes relacionats amb Internet i les noves tecnologies. Aquest blog seria dels més populars de la matèria escrits en castellà.
Ricard Ruiz de Querol és llicenciat en Ciències Físiques per la UAB i doctor en Societat de la Informació i el Coneixement per la UOC. La seva tesi doctoral, “La formación de las políticas públicas de sociedad de la información en Catalunya: 1993-2003” es pot trobar aquí:
http://sociedaddelainformacion.telefonica.es/documentos/articulos/Analisis_formacion_politicas_SI_Catalunya.pdf
Ha treballat en nombroses empreses del sector de les tecnologies de la informació i actualment és el Vicepresident de la Junta Directiva del Cercle per al Coneixement de Barcelona i Director de Societat de la Informació i Secretari del Consell de Catalunya de Telefonica.
La visió que tenen tots dos de la Societat de la Informació es força interesant, tot i ser ben diferents, o fins i tot, visions contraries una de l’altra. Us recomano que hi doneu un cop d’ull a les dues. Amb qui esteu més d’acord?
Seguim amb els Estats Units que no deixen de ser notícia, i aquesta vegada….els protagonistes no són ni Obama ni McCain.
La Comissió Federal de Comunicacions va votar aquest dimarts a favor d’obrir les ones de televisió no utilitzades per oferir un servei de banda ample. Amb aquesta votació es podria proporcionar banda ample a les zones rurals dels Estats Units i a les parts menys poblades del país. Amb aquesta solució ja serien tres les vies per portar Internet als ciutadans nordamericans: el telèfon i les xarxes cablejades representarien les dues principals vies d’accés a la banda ample. En un principi les grans companyies de televisió del país argumentaven que l’ús d’aquest espai buit per Internet podria perturbar els seus senyals. Però un informe tècnic elaborat pels enginyers de la Comunicació Federal de Comunicacions arribà a la conclusió que aquestes interferències es podrien eliminar amb uns dispositius inalàmbrics de transmissió que es basen en l’espectre de detecció i geolocalització per detectar senyals de radiodifusió properes. Els defensors d’aquesta utilització dels espais buits diuen que aquests es podrien adaptar especialment bé a les prestacions de banda ample, ja que poden traspassar murs, portar una gran quantitat de dades i tenen un gran abast geogràfic.
Trobo que es una bona solució per portar Internet a totes aquelles zones que puguin quedar més allunyades dels nuclis urbans, per les quals la introducció d’Internet podria representar un cost afegit en infraestructures.
Us deixo l’enllaç de la pàgina web de “El Mundo” on he trobat la notícia:
http://www.elmundo.es/navegante/2008/11/05/tecnologia/1225879299.html