Monthly Archive for desembre, 2008

Una mateixa notícia, innumerables punts de vista…

DiarisQuan hem estat especialment atents a les notícies i hem comparat diferents diaris i cadenes de televisió, hem tingut la impressió de estar front a fets diferents, quan realment es tracta del reflex de com els interessos econòmics i les relacions entre els diferents mitjans dels grans grups mediàtics espanyols i europeus exercien la seva influència, més que subtil.

Els exemples que més m’han xocat han sigut probablement, la clara rivalitat entre El Mundo i El País –Prisa i RCS- a l’hora d’informar dels resultats econòmics i principals esdeveniments dels últims mesos: crisis de Vocento, de Prisa, de RCS, de Digital Plus, de Localia, de Lycos i Terra…

Queda patent per tant la capacitat de manipulació de la realitat i de influència en la opinió social no solament per part dels grups mediàtics, sinó de les empreses que tenen darrere, i en última instància, dels polítics i governs que li son favorables…

Podem dir per a concloure, que ens trobem en un context on cada vegada és més important –en la meva opinió- comparar diferents fonts d’informació i ser capaç de “llegir entre línies” i abstraure una informació del seu context, per a no caure en el subjectivisme.

La televisió italiana, o com no deuria ser la televisió pública

Logo RAI

Quan vam analitzar els diferents models de televisió europees, amb especial incidència en les països de Alemanya i Itàlia, hem va causar una forta mala impressió aquest últim, ja que si be coneixia de primera ma, a part del model espanyol, el model angles, alemany i francès, del nostre país veí no tenia cap idea preconcebuda, i al començar a cercar dades i material multimèdia em vaig adonar ràpidament que com es diu comunament, sempre hi ha algú que està pitjor que tu.

Ho dic perquè en comparació amb Alemanya o França, tenia una percepció de la nostra televisió molt negativa, però ara veig quins límits gràcies a deu no hem arribat encara, i m’he fet una idea de com podríem evitar hi arribar-hi.

Queda prou clar que el principal problema és el model de financiació. No podem fer competir a les televisions privades amb les públiques i esperar que aquestes mantinguin una programació diferent, de més qualitat, amb unes fonts de financiació similars.

Per altra banda, cap preguntar-se en la meva opinió dues qüestions al respecte

- Si realment volem una televisió pública de qualitat, ja que en major o menor mesura anem a finançar-la tots nosaltres amb els impostos, no estaríem disposats a, com ja succeeix en altres països veïns, pagar un impost específic per a la televisió, per a donar-li la independència econòmica necessària per a poder deslligar els seus continguts de les demandes publicitàries?

- No ens trobem en un cercle d’interessos? L’argument principal que escoltem és que la televisió es finança amb els ingressos publicitaris, i que aquestos depenen de l’audiència, i per tant la programació –en opinió de molts- de baixa qualitat que sofrim en les televisions públiques és conseqüència dels gustos televisius actuals, ja que una programació “de qualitat” no seria rentable per a que les marques invertiren en publicitat. Però, no podria donar-se precisament la situació contrària? No ens trobem precisament en un entorn de saturació publicitària i de homogeneïtzació de la oferta i no de la demanda? És a dir, si la televisió pública oferiria programes de qualitat, no tindria un públic, si be menys massiu però precisament per això més atractiu per a les algunes marques pel grau de segmentació? No és aquest el futur de la televisió? La segmentació per interessos?

En qualsevol cas, segons el meu punt de vista, la digitalització de la televisió juntament amb els “videos on demand” a través d’Internet obligaran a la televisió –tant pública com privada- a replantejar-se el seu model de negoci i, per tant, la seva programació.

Barak Obama, el nou guru de la comunicació

Meeting Barak Obama

Quan vam analitzar les campanyes mediàtiques dels dos candidats a les eleccions presidencials dels Estats Units hem va impressionar profundament la tasca realitzada per Obama i el seu equip de campanya, en quant als següents punts

- La creació d’un “producte Obama”, la transmissió d’un missatge nou, innovador i impactant

- La incentivació i vehiculació de la participació ciudatana

- I, lligat amb el punt anterior, la asombrosa capacitat de recaptació privada i, per tant, independent dels grans grups de pressió i empresarial

Jo personalment crec que ha marcat un abans i un desprès, per la qual cosa fou premiat, serà considerat un cas d’estudi en les escoles de negoci i, per damunt de tot, ha ficat un llistó molt alt per als pròxims candidats i en general per a qualsevol campanya de comunicació institucional o privada.

Així doncs, senyor Obama, hem après la lliçó i ens traguem el barret.

Yes we can!

Internet supera la premsa escrita als EUA

En un dels meus primers posts ja feia referència al fet que, molt probablement, en un futur deixarem de llegir la premsa escrita, si més no en el format amb la que la coneixem avui dia (suport paper).

Laptop

Doncs bé, als Estats Units la gent ja comença a optar per d’altres mitjans per a informar-se enlloc d’utilitzar el típic diari. I es que segons apareix avui publicat a la web del 3/24, prop d’un 40% de nord-americans es connecten a Internet per a seguir les notícies d’abast nacional i internacional. Tan sols la televisió continua sent la preferida per als americans per a mantenir-se informats.

Encara més, segons l’enquesta, elaborada per el Centre d’Investigacions Pew, els joves ja fan servir Internet amb la mateixa proporció que la Televisió per a seguir les notícies.

Sembla clar que, poc a poc, els mitjans de comunicació de premsa escrita aniran perdent seguidors gràcies, en part, a la ja coneguda generació digital (aquells joves que utilitzen les noves tecnologies des de que tenen ús de raó)

Aprofito per a desitjar-vos un BON NADAL i FELIÇ ANY NOU,

Albert Fernandez - Estudiant 2n cicle Comunicació Audiovisual

Notícia al 3/24  | Internet supera per primer cop la premsa escrita com a font per informar-se als EUA

La era de la información no avanza

LA SOCIEDAD DE LA INFORMACIÓN NO AVANZA

Los últimos estudios, 4/12/2008, nos sitúan en un lastimoso doceavo puesto en lo que a penetración en la red se refiere dentro de la UE, empatados con Lituania. Mientras que la media europea se sitúa en un 60% de hogares con Internet, nosotros escasamente alcanzamos un 51%. EEUU disfruta de un 75% de hogares conectados a la red de redes.

Asociación de Internautas, 4,12,2008

“Vivimos en una sociedad en la que la gestión de la visibilidad en la esfera pública mediática, como la define John J. Thompson, se ha convertido en la principal preocupación de cualquier institución, empresa u organismo. Pero el control de la imagen pública requiere medios que sean controlables, y si Internet no lo es…” ENTREVISTA: Manuel Castells elpaís /tecnología/ciberpaís 6/01/2008

Hoy releía una entrevista aparecida en el país hace ya un año, en el que el profesor Castells explicaba aquello de que “el poder tiene miedo de Internet”. El deseo de diferentes gobiernos, entidades, instituciones etc… por controlar la red es conocido por todos. Las últimas olimpiadas nos han ofrecido un claro ejemplo de ello. En el citado artículo, el profesor Castells explicaba como “Internet es un instrumento de libertad y de autonomía, cuando el poder siempre ha estado basado en el control de las personas, mediante el de información y comunicación.” Y añade “En realidad, Internet amplifica la más vieja brecha social de la historia, que es el nivel de educación. Que un 55% de los adultos no haya completado en España la educación secundaria, ésa es la verdadera brecha digital”.

Al leer estos nuevos datos que revelan la tan lamentable situación de España en cuanto a capacidad tecnológica y cultura digital se refiere, situación que llevamos arrastrando desde hace años y tras ver la habilidad con la que Obama ha manejado su campaña en la red, no puedo evitar preguntarme si esa audiencia que formamos todos y a la que tanto le gusta lamentarse sobre la calidad de la televisión, o la falta de objetividad en la información no debería hacer un acto de contrición y de reflexión sobre sí misma, sus capacidades, sus posibilidades y sus responsabilidades.

Puede que vivamos en la era de la información, pero informarse es una actividad que lleva asociado un acto de la voluntad, una elección, una ejecución de esa elección.

El mercado reacciona cuando la demanda aumenta. ¿Por qué España está a la cola de la tecnología? ¿A quién le interesa vetarnos el acceso a Internet? ¿Acaso somos nosotros y nuestro desinterés quienes nos lo vetamos a nosotros mismos? ¿Quién es el responsable final y quién tiene la solución?

Las grandes corporaciones que sostendrán el poder en un futuro no muy lejano tal vez se llaman Google, Yahoo, o Microsoft; o tal vez, estas son nuestra única posibilidad de libertad. Obama ha ganado las elecciones y lo ha hecho jugando sus cartas, en buena medida, a través de la red. Yo creo que ese mantenimiento de la red como una inabarcable Biblioteca de Alejandría sin fronteras en la que todos cabemos depende mucho de la toma de conciencia que como sostenedores y ejecutores del medio hagamos todos, de que la audiencia deje de sentirse víctima para empezar a considerarse protagonista de una historia en la que deberíamos empezar a entender que las riendas las llevamos todos.

El mundo está cambiando y más que va a cambiar en los próximos años. Podemos elegir entre dejar en manos de otros lo que llamamos información y limitarnos a dejarnos llevar o tomar parte activa en el proceso de la información. Ser audiencia pasiva o transformarnos en una audiencia activa que modela, consciente de su poder, el proceso de la información.

LA SOCIEDAD DE LA INFORMACIÓN NO AVANZA

España sigue lejos de la media europea de acceso a Internet

http://www.internautas.org/

Asociación de Internautas 4,12, 2008

La competència deslleial a la premsa de proximitat

La coexistència de butlletins municipals i publicacions de premsa local i comarcal pot suposar un problema de competència deslleial, en especial pel que fa a qüestions econòmiques. Quin és el paper que juguen avui en dia les publicacions editades des dels ajuntaments? És competència deslleial per a les empreses privades que hi hagi mitjans impulsats des dels ens públics? Són necessaris els mitjans públics o bé els mitjans privats poden absorbir allò que tradicionalment ha recaigut en els de titularitat pública?

Per al president de la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (ESCACC), Àlex Gutiérrez, és evident que hi ha “distorsions” entre les publicacions d’àmbit local i comarcal i els butlletins municipals editats pels ajuntaments: “Al principi els ens locals utilitzaven una fórmula que era la del butlletí municipal, identificat com a informació institucional. Ens els darrers anys hem detectat una tendència d’alguns ajuntaments que tenen una aparença de premsa i no de butlletí. Més enllà de la legitimitat periodística de tirar endavant aquestes iniciatives el que sembla és que aquestes capçaleres en alguns casos exploten el mercat publicitari i recorren a la doble via de finançament: l’Ajuntament i els anunciants. Amb aquesta situació es pot rebentar el mercat publicitari ja que els ens locals poden vendre espais més barats perquè sempre tindran el coixí de les arques públiques”. Gutiérrez, a més, apunta que hi sol haver una diferència notable en els salaris que ofereixen els mitjans segons la seva propietat. “Les condicions laborals que ofereixen alguns mitjans públics no són les del mercat sinó que surten d’un mitjà finançat amb els diners de tots. Tot plegat dibuixa una paradoxa curiosa i és que podria ser que l’administració fes una doble inversió: d’una banda, que creés mitjans públics i de l’altra que hagués de subvencionar mitjans privats que no se’n surten”. En aquest sentit, el president de l’ESCACC creu que s’han d’establir les normes perquè els dos tipus de publicacions puguin conviure sense fer-se la competència.

Per la seva banda, el director de la revista LlumiGuia ¬–editada a Casà de la Selva –, Joan Carles Codolà, considera que s’ha d’arribar a un acord entre l’administració i els mitjans locals perquè tots dos models de publicacions en surtin beneficiats. Creu que falta una reflexió sobre aquesta qüestió però manté que en l’actualitat la deslleialtat existeix.

A l’altra cara de la moneda s’hi troba el president de l’Associació Catalana d’Informadors de l’Administració Local, Jordi Navarro. Pensa justament al contrari: “Les publicacions municipals no només no fan la competència deslleial a la resta de mitjans sinó que garanteixen una pluralitat informativa”. A més, Navarro afegeix que les publicacions municipals tenen un control per llei que segurament la premsa local i comarcal no passa. I manté que aquests òrgans de control no són l’alcalde ni l’equip de govern. Però en mans de qui han d’estar aquestes publicacions municipals? “Jo crec que lògicament no ha de ser ni en mans del govern de torn ni tampoc dels professionals que hi treballen. Ha d’estar en mans del ple municipal, on hi ha tots els representants de tots els partits polítics”, respon Navarro. El president de l’Associació Catalana d’Informadors de l’Administració Local afegeix que els periodistes han de garantir la qualitat dels mitjans de comunicació locals i comarcals però el control ha d’estar al poder mitjançant uns òrgans no només formats per càrrecs electes sinó també per associacions ciutadanes. Sobre la possible competència deslleial que generen aquests mitjans públics, considera que econòmicament pot haver-hi un conflicte entre els ajuntaments i les empreses privades que editen les publicacions però no creu que aquesta sigui la tònica general als municipis catalans.

Internet, o noves formes de donar-se a conèixer…

Que Internet és un mitjà de comunicació de masses que ha revolucionat la nostra societat és un fet que no escapa a ningú. No sols això, sinó que també ha canviat substancialment alguna de les nostres més arrelades costums, com l’establiment de relacions personals, les compres o els tràmits bancàris. I és que Internet, ha estat el mitjà de comunicacions de masses amb una implantació més ràpida i efectiva a les llars arreu del món.

Però si Internet ha destacat per un aspecte és per posar a l’abast de qualsevol ciutadà anònim la possiblitat de donar-se a conèixer a milions de persones de tot el planeta. I aquest fet té alguns factors negatius però molts altres de positius. Pel que fa als negatius, la recerca de fons fiables es fa cada dia més difícil, degut al gran volum d’informació que es pot trobar a la Xarxa, molta de la qual no ha estat contrastada i s’ha inclòs a qualsevol lloc web sense seguir cap criteri a l’hora de la seva publicació. A més, molta de la informació no conté cap referent temporal, la qual cosa dificulta la possiblitat de consultar informació amb un mínim de rigor, si no es consulten fonts de grans grups mediàtics.

Però per altra banda, Internet està servint perquè molts ciutadans anònims exposin les seves idees o promoguin moviments alternatius i independents, ecònomicament viables i amb gran possibilitat d’arribar a un gran públic. En aquest punt, volia exposar un cas molt significatiu. És el del professor d’universitat Leopoldo Abadía, el qual a través del seu blog a Internet a aconseguit explicar l’actual crisi financera des d’una visió més quotidiana, amb l’utilització de termes coneguts per qualsevol ciutadà. A partir d’aquest blog, el professor Abadía va arribar a un públic molt gran, aconseguint tanta repercusió que posteriorment va ser cridat per participar a programes de televisió tan coneguts com Buenafuente o Els Matins de TV3, entre d’altres. A més, arrel d’aquesta popularitat, Leopoldo Abadía va crear el seu propi espai al Facebook, eina que utilitza per rebre el feedback de tota la gent que el segueix.

En conclusió, Internet s’ha convertit en un nou mode d’arribar al públic en general d’una manera ràpida, senzilla, eficaç i, sobretot, econòmica. No importa si no es compta amb el recolzament d’un gran grup mediàtic, ja que si el contingut és suficientment interessant pels usuaris, aquest arribarà a ells tart o d’hora.

Blog del professor Leopoldo Abadía

Canal de Facebook del professor Leopoldo Abadía

Intervencions en diferents programes del professor Leopoldo Abadía

La pantalla es fragmenta

He trobat a una pàgina d’internet un article interessant sobre la fragmentació de les pantalles dels canals de televisió d’informació 24 hores. Us en deixo l’enllaç i un fragment del text.

ENLLAÇ
http://gente5.telecinco.es/blogs/elnautilus/2008/12/17/la-pantalla-se-fragmenta/

FRAGMENT
Un informe realizado en 2002 por BoletinbitTV señalaba que “la televisión está asimilando la estética del ordenador. Este fenómeno se puede observar en algunos canales y programas que tienden a fragmentar la pantalla en varias ventanas y a combinar la imagen de un presentador con datos, vídeos, fotografías o franjas de texto que ocupan distintas áreas de la pantalla”.

¿Qué ha pasado desde entonces? No sólo las cadenas de información económica como Bloomberg, sino también numerosos canales norteamericanos “todo noticias” ejemplifican esta tendencia. La pantalla del televisor se divide en pequeñas ventanas que acogen a la presentadora, a un videoclip, a un cuadro de texto, a cotizaciones bursátiles, a información del tiempo, a resultados deportivos y, ocasionalmente, a dar una noticia de última hora. En ocasiones, la pantalla se convierte en un espectáculo de fuegos artificiales:

En el televisor, el espacio vacío está cada vez más caro. Este hecho es evidente en internet: el espacio de los sitios web equivale a dinero que no se puede desperdiciar. En la Red estamos acostumbrados a encontrar sitios abigarrados por informaciones diversas: banners, fotografías, vídeos, noticias de última hora… En el limitado espacio que ofrece la pantalla del ordenador para un sitio web, cualquier zona es susceptible de ser utilizada. De la misma manera, las cadenas de información continua parecen haber tomado conciencia de la necesidad de aprovechar el espacio de la pantalla para emitir simultáneamente múltiples mensajes informativos en distintos formatos (textos, vídeos, gráficos o datos).

INTERNET, UNA VIA MÉS CAP A LA INFORMACIÓ

Els avantatges de poder accedir a Internet es poden convertir en desavantages segons lús que en facin els usuaris. Però, en realitat, la vida consisteix a saber elegir, i la responsabilitat de cadascú (fent referència als adults) és la que és i la que un decideix.

Pàgines com www.imdb.com per a gent que li agrada el cinema, és una font d’informació de les moltes que es poden trobar a la xarxa, però que m’he decantat per anomenar aquesta ja que s’hi poden trobar moltes dades cinematogràfiquesi films de diferents èpoques. És realment interessant.

Quan ens posem davant internet és com si estiguéssim davant d’una finestra que dóna al món sencer i que, un altre cop, som nosaltres els que hem d’elegir el que volem.

The Next Web. En busca de un pequeño ejemplo

Dubberly Design Office (DDO) es un estudio ubicado en San Francisco (EE. UU) que, desde su web, ofrece una serie de artículos y documentos muy interesantes sobre temas relacionados con los procesos de diseño centrados en el usuario.

Hace tiempo que no renuevan pero el conjunto publicado muestra temas sobre diseño gráfico, arquitectura de información o interacción, por ejemplo.

Uno de ellos, The next web, es una entrevista a Hug Dubberly, fundador de la empresa, donde explica los cambios que cree pueden producirse en la integración de aspectos gráficos y visuales en las nuevas tendencias de la web. Teniendo en cuenta que es una entrevista del año 2000 las reflexiones que hizo Hug se acercan curiosamente a los modelos actuales de desarrollo.

El impacto de la web sobre el diseño gráfico, y viceversa, nos han llevado a descubrir estilos, formas y prácticas fácilmente reconocibles que podríamos enmarcar en la denominada web 2.0.

Pero todas estas explicaciones también nos llevan a entender la forma que tenemos de trabajar la información y llegar al consumo de medios online. Las variadas estructuras de presentación de dicha información y la adecuación a los dispositivos utilizados justifica el interés por los aspectos visuales. La idea de un solo sitio que acapara todo el contenido y obliga al usuario a dirigirse a ese único lugar pierde sentido cuando encontramos otras formas de navegación, otras formas de consumo.

New York Times es un ejemplo perfecto para el tema del que estamos hablando. En octubre hizo pública su aplicación para terminales Apple (iPhone / iPod). Diseñada especialmente para este tipo de dispositivos, esta aplicación permite navegar sin necesidad de conexión constante, atendiendo a una estructura que nada tiene que ver con el resto de espacios creados por este diario.

nyt en el iPhone

Cinco botones colocados en la parte inferior dan acceso a “Last News”, “Business”, “Opinion”, “Photos”, “More”. Este último despliega un listado de categorías donde se clasifican el resto de temas (Politics, Sports, Technology…). Cabe la posibilidad de personalizar estos accesos y dar prioridad a otras categorías en la portada. En la parte superior se inserta un botón para realizar una búsqueda y así no depender de los temas para encontrar una información específica.

Con esta aplicación The New York Times continua proyectando sus objetivos online que se caracterizan por ser innovadores y descubrir un mundo de posibilidades y oportunidades para la supervivencia de los medios. La crisis del papel obliga a trabajar fórmulas que, sin desvirtuar el sector y las características de una profesión, sigan dando respuesta a las necesidades y los intereses de sus lectores, ahora convertidos en usuarios.

¿Cómo será la próxima web?¿Qué nos encontraremos después de la web 2.0?. El “supermodelador” Dubberty tenía razón cuando decía que somos capaces de hacer mejores productos y más adaptados a los usuarios. Las prácticas que desarrollen los propios medios online es posible que sean las que estandaricen y universalicen una nueva cultura de consumo de información. Vale la pena prestar atención a estos cambios y a estos nuevos desarrollos porque a lo mejor en ellos podemos atisbar las nuevas características y tendencias de los medios digitales.