L´Era de la Informació i els Mitjans de Comunicació

A partir de la creació de Play Station Home presentat per Sony, un nova comunitat virtual 3D al estil del que ja coneixíem com Second life, m’agradaria entaular una nova via de reflexió, comentada també en el llibre de Gustavo Cardoso, sobre “la Cultura de simulació”.

Actualment els ordinadors comencen a encarnar un vertader poder físic, psicològic i emocional, resultat de l’augment de contacte que tenim amb el món virtual com a nova via d’interacció social. Així doncs, les Comunitats virtuals neixen com resposta a la necessitat que té el ser humà d’imitar o inventar una “realitat virtual”, on els permet assumir diferents rols socials, màscares, identitats… pròxim o llunyà del seu propi ser. Personalment crec que el ser humà es veu arrossegat a participar en aquest tipus de comunitats per la curiositat que li desperten, i perquè li donen l’opció de viure una experiència per explorar aspectes abans no examinats de la seva personalitat. Però fins quin punt els jocs de simulació poden arribar a ser motiu de preocupació social? Penso que això succeeix quan s’insisteix en portar aquest tipus de relacions de lo virtual a lo real. De totes formes segons en Manel Castells (pàg 70 llibre Cardoso), la cultura de la simulació es tracta d’una cultura de la virtualitat real, ja que com diu “es virtual porque está construïda principalmente a través de procesos virtuales… Es real (y no imaginaria) porque es nuestra realidad fundamental…Esta virtualidad es nuestra realidad” (Castells 2004b). Quin dilema, no? Crec que depèn l’ús que es faci d’ aquesta “realitat virtual” pot arribar a convertir-se en una arma de doble fil.

Un nova “realitat virtual” de simulació com si no tinguéssim prou amb la crua i pura realitat, no? J

Ariadna Germà Vallès

http://www.fayerwayer.com/2007/03/playstation-home-el-mundo-online-del-ps3/

http://www.eliceo.com/destacados/la-identidad-e-internet-la-nueva-cultura-de-la-simulacion.html