La setmana passada va quedar vist per sentència el judici que enfronta les principals companyies discogràfiques multinacionals contra Pablo Soto, un noi de 29 anys i creador de diverses eines P2P (peer-to-peer). Les companyies li reclamen 13 milions d’euros en conceptes de danys i perjudicis al considerar que Soto ha posat en mans dels usuaris eines que permeten compartir fitxers (i per tant també música) entre usuaris.
A banda de la opinió personal que em mereix l’acusació (es pot acusar d’assassinat a l’inventor del ganivet?) trobo que la indústria discogràfica viu deliberadament en la època de la generació no informatitzada. En un temps en el qual la música anava lligada a un suport físic i què, per tant, havia de ser distribuït i reproduït físicament. Una indústria basada en la venta d’objectes de consum. I dic que viu “deliberadament” perquè davant la dramàtica venta de discos (entesos com CD’s i DVD’s) preten salvaguardar el seu corralito en base a demandes i cànons.
Això va començar a canviar amb la generació en transició, a la qual pertany gent com Pablo Soto. Gent que va descobrir el potencial d’Internet per compartir música i per tenir a l’abast una quantitat pràcticament infinita de creacions artístiques. Ara bé, si anem més enllà i posem la vista en la generació multimèdia: què ens trobem? Ens trobem que aquesta generació ha crescut en un entorn on la música és gratis. Així de simple. Es poden imposar cànons, acusar a joves informàtics, però canviar una concepció tan arrelada és molt més complicat. Aquesta nova generació viu a Internet, a les xarxes socials com Facebook o Tuenti i estan acostumats a compartir. Si a tot això li sumem per una banda el paper de la música en la formació de la identitat en aquestes edats i per l’altra la dependència econòmica dels adolescents és fàcil arribar a la següent conclusió: la generació multimèdia, principal consumidora de música, no pensa pagar per ella.
Degut a les seves característiques, és evident que Internet és el camp més fèrtil per la interacció dels ciutadans amb els mitjans de comunicació. Les audiències es converteixen en usuaris i, en el camp de la premsa, fins i tot en productors de contingut. De fet, gairebé la totalitat els diaris tradicionals que han fet el pas a l’online han incorporat noves vies de comunicació amb els seus usuaris. Altres diaris, concebuts digitals des de l’inici, com soitu, han incorporat, ni que sigui tímidament, elements de l’anomenat “periodisme ciutadà” possibilitant als usuaris a crear notícies que poden arribar fins a la portada.
Bottup va més enllà, portant el periodisme ciutadà a l’extrem. És una iniciativa de concepció revolucionària, on Internet canvia les regles del joc i la relació entre productors i consumidors (creant l’anomenat “prosumer”, mescla d’ambdós conceptes). És un portal on tot el què és publica és generat pels usuaris i moderat per una redacció.
Ara bé, són molts els dubtes que envolten al periodisme ciutadà, ja sigui al mitjà premsa, ràdio, televisió o Internet, el principal dels quals és, tal i com apunta Cardoso, el de la credibilitat. Fins a quin punt té interès consumir les notícies de ciutadans de “a peu” si no podem confiar en la seva autenticitat? Poden les redaccions verificar aquesta autenticitat i les fonts? Els mitjans de comunicació de masses, malgrat les pressions econòmiques i polítiques a les quals es veuen sotmesos, actuen com a mediadors, entitats de “certificació” que validen la informació. De fet, ningú ens pot assegurar que un ciutadà que publica una notícia no està mogut també per algun tipus d’interès.
En el camp de la premsa online, els mass media aporten el poder de la marca contra la línia blanca en un mercat marcat per la gratuitat.
Avui he trobat una noticia, que m’ha semblat que era un bon exemple de societat en transició. Deia el següent: “7 de cada 10 autònoms fan servir l’ordinador en la gestió de la seva activitat professional”. Després de llegir-la atentament m’he adonat que allò noticiable era, de fet, que “4 de cada 10 autònoms encara NO fan servir Internet en el seu negoci”. M’explico:
Els més de 3 milions d’autònoms que hi ha a Espanya formen un teixit econòmic imprescindible. Les característiques d’aquest col·lectiu (alta atomització, flexibilitat en la organització) els fan propicis per la adopció d’un sistema organitzacional en xarxa mitjançant les noves tecnologies, entre elles la telefonia mòbil, però sobretot Internet. Aquells que adoptin la tecnologia estaran en disposició optimitzar la gestió del temps i la comunicació ja sigui amb proveïdors, clients, entitats bancàries i administracions públiques…en definitiva, d’augmentar la productivitat i el rendiment econòmic sent un node de la xarxa i no pas una illa en l’oceà.
És probable que, si analitzem aquest 40% en detall ens adonem que s’ajusta al perfil de la població que a Espanya mostra més desigualtats en l’ús d’Internet: la gent més gran i la gent amb un nivell educatiu més baix. Però s’ha de fer un esforç per aconseguir que aquest 40% adopti les eines que els permetin ser més rendibles (més tenint en compte l’actual context de crisi). Pel seu propi bé, però també per el de tots plegats.
http://mallorcaconfidencial.com/comunicacion-tecnologia/7-de-cada-10-autonomos-utilizan-el-ordenador-en-la-gestion-diaria-de-su-actividad-profesional
