Author Archive for acastellof

Perquè no engeguem el debat de la televisió pública…?

Sembla que França vol seguir els passos de la BBC britànica i instaurar, progressivament, el model públic de televisió fins a arribar a no emetre publicitat. Una mesura que Espanya hauria de començar a planejar, donat que fa vergonya el número de minuts de publicitat que emet per cada hora d’emissió. 17 minuts, davant els 12 permesos. És a dir que, per veure una pel·lícula, de duració aproximada de 2 hores, ens hem d’empassar 34 minuts de publicitat, com a mínim. Una vergonya. Per no dir el tipus de programació que contenen les graelles de la televisió pública. Entenc l’entusiasme dels homes i les dones pel futbol, però d’aquí a que s’acabi el món pels esports i fins i tot es canviïn els informatius d’horari per això, em sembla una animalada. No s’acaba el món perquè 22 homes semi despullats corrin darrera una pilota.

Per això crec que cal emprendre un debat polític en el si del Congrés dels diputats per instar a elaborar una llei de l’audiovisual, similar a la francesa o a la britànica. No pot ser que televisions privades i públiques tinguin els mateixos continguts – encara que reconec que de diferències de matisos en tenen – Si que és cert que les públiques han de cercar alternatives de finançament, no poden només finançar-se dels fons públics, que en definitiva provenen dels estalvis de tots i de totes. Es podria contemplar un impost per televisió similar al que es paga a Anglaterra o s’estudia incorporar a França, si això ens permet tornar a la dignitat i els continguts interessants a la televisió. Per a televisions de pandereta ja tenim les privades, que fan programes cuinats per a la gran massa. Però i aquells que algun dia volem veure algun debat interessant? Ens hem de resignar a pensar que això no interessa. Crec, que no.

Per a tots els interessats en la qüestió us recomano un article del Diari “El País del dia 17 de desembre. El titular és “Se busca una televisión pública de calidad”

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/busca/television/publica/calidad/elpepisoc/20081217elpepisoc_1/Tes

Ei! Si no t’ho creus no arribes enlloc….

Sol ser una de les recomanacions dels llibres d’autoajuda, que sobretot en temps de crisi, ens donen remeis per sortir del pou. Una frase aplicable a molts àmbits de la nostra vida en les seves diverses facetes. I com no també al món de la comunicació. Un bon comunicador ha de transmetre el que diu, i per aconseguir-ho s’ha de creure el que diu, ser convincent per guanyar en credibilitat. Més o menys el que falta a molts polítics de la nostra societat. No vol dir que s’hagi de viure intensament el que s’està narrant però dominar l’art del llenguatge no verbal, és una bona premissa per arribar a triomfar en les diferents facetes professionals a les quals ens haurem d’enfrontar al llarg de la nostra vida.
És el cas també de la batalla entre la premsa escrita i el mitjà internet. La premsa escrita esta visquent una crisi, similar a la que els humans denominem “la crisi dels 40”. Es te por d’haver perdut el tren, i dubtes de cap a on enfocar la vida. (No a tothom li passa, és el que tenen els tòpics, posa a tothom al mateix sac)
Ara per ara, la premsa escrita està desorientada, pensa que ha perdut la batalla davant el fenómen internet i no ataca. Primer de tot cal recordar que Internet mai podrà substituït el paper, per molt que les noves tecnologies permetin la interacció dels internautes i dels espectadors. Arran d’això els responsables de màrqueting dels diaris han de fer un estudi sobre els hàbits de consum dels joves, perquè moltes vegades s’acontenten pensant que han perdut la batalla sense lluitar. En segon lloc, internet i premsa escrita són complementaris. Jo soc una lectora de moltes capçalares de premsa digitals, però a l’hora de llegir en profunditat allò que m’interessa, prefereixo el meu diari/diaris en paper. I com jo molta gent, ara per ara, sigui per costum o per preferències, mirar durant hores una pantalla, comptant ja les hores que hi passo per la feina, no és la millor opció.
Crec que molts mitjans, així com recull un article de l’Avui, d’avui diumenge 30 de novembre, del periodista Santi Nolla, han passat de fer tasca periodística a simplement donar sortida a les informacions dels gabinets de comunicació de les institucions polítiques o econòmiques. El periodista ha de cercar la notícia, fonyar el territori, trepitjar el carrer i no només seguir allò que volen transmetre les institucions socials i mediàtiques. Són declaracions d’un alt executiu de la WAN, l’associació mundial de diaris. El futur del periodista i del periodisme és la informació.
En conclusió jo crec que internet i els blocs no substituiran als diaris, crec que són mitjans complementaris.
Us adjunto l’article que crec que fa una reflexió sobre el futur de la premsa escrita i que és molt interessant.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/147076/futur/paper.html
LA COEXISTÈNCIA ENTRE EL DIARI TRADICIONAL I INTERNET

El futur del paper

Santi Nolla / Periodista

MONTESOL

La intensa, constant i intel·ligent campanya de màrqueting i de publicitat d’internet com l’eina del present i del futur en el món de la comunicació està fent forat. L’univers del paper sembla estar a la defensiva davant l’implacable augment d’audiència de la xarxa. Internet ha aconseguit associar-se a modernitat i interrelació amb els receptors, però ha estat incapaç d’obtenir la credibilitat que té el paper.

UN DELS GRANS ERRORS PLANTEJATS entre internet i el paper és que l’enfrontament, probablement, beneficia més la xarxa. Paper i internet poden i han de caminar en paral·lel. No s’han de creuar, ni un s’ha d’imposar a l’altre. Són mons que poden ser totalment complementaris, no substitutoris. Ni el món no acaba amb Google, ni comença en un diari imprès. Tots hem d’aprendre a conviure amb dues realitats que, a la fi, el que fan és sumar.

NI INTERNET ES POT REDUIR AL MÓN dels serveis ni el paper al de la interpretació de la realitat. El problema és que tot l’entorn de la xarxa sap què ha de fer i com créixer i el del paper pensa que el futur és més a la xarxa que no pas al seu propi medi. El principal problema del paper és que els seus responsables no acaben de creure en el producte i viuen sotmesos al tsunami internetià que intenta marcar el futur de la comunicació. S’hauria de creure en el paper per poder establir una estratègia de futur. És el primer pas, indispensable. No creure-s’ho amb la boca petita, fer-ho de veritat.

UN ALT EXECUTIU DE LA WAN (Associació Mundial de Diaris) deia l’altre dia que el paper dels diaris, avui i en el futur, seguirà sent el de la informació; que no es pot renunciar a explicar l’actualitat, a fer una selecció del que passa i oferir-la a la gent, que acaba triant la selecció que s’acosta més a la seva forma de viure i a la seva ideologia. “Un problema és que els mitjans han deixat de fer periodisme per situar-se més al costat del poder. I això passa factura”, va explicar l’alt executiu.

ÉS CERT QUE ELS DIARIS NO HAN DE RENUNCIAR a la informació. La portada de l’AVUI de l’altre dia sobre els actes sexuals al carrer Petritxol és una informació que fa reflexionar, que denuncia i que no només explica un fet puntual. Els diaris han de sortir al carrer, que és on passen les coses i allunyar-se dels gabinets que donen les notícies i les interpretacions ja empaquetades.

I TAMBÉ HAN D’ANAR A BUSCAR EL LECTOR. On sigui. La repetida frase de “no n’hi ha més” sona a excusa. Com ara aquella que “els joves no llegeixen”. Un altre problema és que la indústria dels diaris de paper no està atacant el mercat com ho fan altres mitjans. No és possible que el cap de màrqueting de Nokia sàpiga més sobre els hàbits dels joves que el director de màrqueting d’un diari. Fins i tot que disposi de més informació sobre el que llegeixen que no pas el responsable comercial del mateix diari.

L’ATAC I EL DESENVOLUPAMENT DEL MERCAT que han fet, per posar un exemple, els proveïdors de telefonia mòbil és molt més alt que el que han fet els responsables dels diaris. Les innovacions que han portat a terme no tenen res a veure amb la sensació de paràlisi que es viu en el món del paper escrit. I això que el negoci dels llibres, per exemple, creix cada any i cada vegada se’n venen més exemplars.

ELS DIARIS HAN ACABAT COMUNICANT que, per a ells, són més importants les promocions o les accions externes que no pas els propis continguts o la pròpia informació. I encara no s’ha fet un estudi seriós i sòlid de com afrontar el futur. Ni el paper ni la informació han d’anar de retirada en la lluita de futur de la comunicació.

ÉS NECESSARI, ABANS DE TOT, conèixer la realitat del mercat i, després, saber com es poden anar sumant lectors. Per a això, però, el més important és que la gent que ho ha de fer realment cregui en el paper. I ha de fer-ho veient-lo com una eina diferent i millor per al receptor que qualsevol altra.

PENSAR QUE TÉ RAÓ L’HOME QUE VA DIR que l’últim exemplar del diari The New York Times en paper es vendrà l’any 2043 no és la millor estratègia per encarar el futur. Aquest exigeix molt més coneixement real del mercat, solucions imaginatives, empenta i l’íntim sentiment que encara hi ha moltes coses a dir en els diaris en paper, perquè és un format en què podem creure com a eina de futur, modernitat i credibilitat.

La cuina interessa

Gairebé totes les televisions i els diaris, tampoc se s’escapen… tenen programes que s’encarreguen de les receptes de cuina. Una de les necessitats bàsiques dels humans, alimentar-se és una font de temàtiques per a les cadenes i les empreses. Per descomptat no tots amb la mateixa visió i perspectiva, però si en les receptes, els aliments més sans i el món que les envolta. A més, ja sigui a la franja matinal o vespertina, molts de programes de magazines incorporen seccions de cuina i de trucs per anar a comprar. Aquest és el cas per exemple de TV3, amb la cuina de l’Isma, receptes senzilles adreçades a gent jove que viu tota sola. També tenim els programes de cuina fets espectacle com el de “Ho cocinas tú” d’Eva Arguiñano a La Sexta, on el concursant aprén a cuinar i llavors convida als amics amb la recepta que ha aprés.

Des del programa “La bona cuina” de Jaume Pastallé a TV3 ha plogut molt i els gustos dels televidents van canviant. Ara s’ha inaugurat la segona temporada de “Al vostre gust” de Tara Collados. Un programa que se centra en explicar què hi ha darrera de cada plat. El format dels programes canvien i s’adapten als nous temps. Les cadenes cada vegada s’hi miren més a l’hora de fer programes de cuina, però atenent als gustos de la societat els incorporen a la graella perquè no són cars de fer i aconsegueixen captar els teleespectadors a la pantalla per aprendre les bondats de la cuina.

En aquest cas les noves tecnologies també introduixen la possibilitat d’interactuar als teleespectadors fent arribar per correu electrònic les seves receptes i demanar quins ingredients combinen millor amb el pollastre per exemple.

A vegada el més senzill en televisió és el que més èxit aconsegueix. Els programes de cuina, ja siguin de caire més avantguardista o més rancis, triomfen a la televisió. Perquè serà? Tots ens hem d’alimentar i entretenir per viure i això les televisions ho saben.

Adjunto un article de l’Avui que es fa ressò de l’inici de la temporada del nou programa de Tara Collados a TV3 d’ahir dissabte 22 de novembre.

http://paper.avui.cat/article/comunicacio/146353/torna/la/cultura/gastronomica/tv.html