Mans unides exemplifica clarament el fenòmen d’apropiació i domesticació de mitjans, adoptant, com diu en Cardoso al seu llibre, les tecnologies de la informació a la vida mateixa de les persones considerant les xarxes socials d’Internet en la difusió de la solidaritat a través de la figura del ciberactivista.
La notícia parla de les possibilitats de ser solidaris a través de la xarxa, per exemple treient partit a xarxes com Facebook o Tuenti en les que els voluntaris intercanvien experiències i aconsegueixen nous socis.
M’agradaria destacar les paraules d’Icaro Moyano, Director de Comunicació de Tuenti, les quals reflexen molt bé el tema “El campo de juego ha cambiado, las organizaciones ya no cuentan solo con los medios y su estructura directa para hacer llegar su mensaje, sino que con las redes sociales pueden tener a muchísima más gente llevando su mensaje a sitios a los que la estructura tradicional no llegaría”. Així doncs, ens trobem davant d’una generació on els termes com ara “ciberactivista”, en el camp de la solidaritat o “ciberdemocràcia” en el camp de la política estàn a l’ordre del dia davant de tot aquest procès d’adaptació en el patrons actuals de consum de mitjans.
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=669827&idseccio_PK=1012&h=
A l’inici del segle XXI, la televisió continua sent l’activitat quotidiana més comú, seguida de la trobada regular amb familiars i amics (Cardoso et al.2003). Al mateix temps assistim a una disminució del temps de visionat de televisió per part dels usuaris d’Internet (Cardoso 2004, Castells 2003b). D’aquí que un canal de Televisió com Cuatro, segons esmenta la notícia a Ipmark, s’adapti a aquesta evolució de la dieta de mitjans i hagi llançat Play Cuatro, una Web TV en la que es podran veure, de forma gratuïta, els programes més destacats de la cadena, simultàniament a la seva emissió o en la seva modalitat a la carta. El sistema permet parar l’emissió en directe i recuperar-la on la hem deixat o passar a pantalla complerta sense perdre qualitat d’imatge. També es possible compartir els moments preferits dels programes mentre es xateja a través de Facebook o Twitter o seguir la programació per l’Iphone.
Amb això veiem un clar exemple d’una televisió que interactua amb altres mitjans on la interactivitat és més elevada, permetent que sigui l’usuari qui tria el moment de veure un programa concret.
El País publica la notícia de Spotify, una web musical sueca amb menys d’un any, 800.000 usuaris a Espanya i 5.000.000 al món. Ha posat d’acord a consumidors, artistes i discogràfiques, els quals aposten per aquest nou model. Atrau a usuaris pirates a entorns legals i proposa un model senzill perquè la gent pagui pels continguts.
La diferència amb altres plataformes és que incorpora nous factors, com ara l’exclusivitat (només es pot entrar per invitació) en un entorn molt semblant al de l’iTunes. El seu concepte clau és no posseïr la música sino tenir accés a ella. Ofereix un catàleg de cançons molt complert, és fàcil d’utilitzar i és una web que està de moda. A més, la seva aplicació es trasllada al mòbil.
Per molts professionals del món musical Spotify és considerada l’aposta per demostrar que a la xarxa es poden fer coses de forma legal, fent part del negoci a tots els jugadors d’aquest sector. Podria arribar a convertir-se en la gran aplicació de música i la plataforma que canvii la percepció que existeix a Internet, on la xarxa vagi més enllà de convertir-se en un espai de recerca d’informació per convertir-se en un canal d’accés a continguts.
Ens endinsem en una societat dirigida a estar online constantment, perquè allà estarà tot: pel·lícules, programes, notícies, cançons. Aquest seria un clar exemple del que apunta en Cardoso al seu llibre, doncs ens trobem davant una societat en transició on el futur i la tendència respón a convertir-nos en una societat en xarxa.
http://www.elpais.com/articulo/tecnologia/Napster/iTunes/ahora/Spotify/elpeputec/20091017elpeputec_1/Tes
