L´Era de la Informació i els Mitjans de Comunicació

Aquestes últimes setmanes hi ha hagut polèmica per la recent decisió d’atorgament de noves llicències de ràdio a Catalunya.

El president del CAC, Josep María Carbonell, és membre del Patronat de la Fundació Joan Maragall, Cristianisme i Cultura. Es tracta d’una fundació diocesana presidida per Antoni Matabosch, delegat d’Economia de l’Arquebisbat de Barcelona i un dels homes de confiança de l’arquebisbe, Lluís Martínez Sistach.

El CAC ha estat al centre de la polèmica en els darrers dies per l’ adjudicació de 83 concessions de ràdio en freqüència modulada, entre elles set a Ràdio Estel, emissora lligada a l’Arquebisbat, malgrat la seva baixa audiència. Es dóna també la circumstància que Santiago Ramentol, un altre dels membres del CAC, va ser director de l’esmentada emissora de la diòcesi.

Els objectiu de la Fundació Joan Maragall són els d’ ajudar a superar la mera juxtaposició entre el cristianisme i la cultura, treballant per una inculturació actual de la fe cristiana. Promoure espais de debat entre pensament cristià i cultura laica, aprofundir, de manera alhora receptiva i crítica, el coneixement del passat i del present de la nostra cultura. Col·laborar amb altres entitats culturals de Catalunya, siguin cristianes o laiques i establir relació amb entitats estrangeres de característiques anàlogues.

A arrel d’aquestes noves concessions més d’un miler de persones, segons la Guàrdia Urbana, es van manifestar fa un mes davant la seu del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) per protestar pel resultat del repartiment de les freqüències radiofòniques. La formació política Ciutadans, organitzadora de l’acte, va criticar que es retalléssin concessions a algunes emissores com la Cope. Segons aquest partit, això demostra que el CAC “censura” els mitjans que són crítics amb el govern.

Cada any passa igual amb aquest tipus de polèmiques. Aquests interessos ocults demostren el poder real que et dona el fet de tenir un mitjà per difondre informació i opinió.

Sinó no té sentit tanta polèmica, no?

Salut.

Carles

La televisió digital terrestre suposarà una reconversió industrial del sector televisiu en tota la seva magnitud. Tot canviarà. Els canals que sintonitzem avui es multiplicaran per cinc. L’ apagada analògica farà necessari un descodificador per a cada televisor, cosa que obligarà els fabricants a produir-ne. I amb certa urgència. Si es compleixen els calendaris previstos, l’ anomenada apagada analògica no tindrà lloc fins el 2010. A partir d’aquell moment, la televisió analògica haurà passat a la història. Qui llavors no tingui descodificador digital no veurà la tele. Tampoc la veurà qui no hagi modificat la seva antena. Descodificador i canvis a l’antena són les dues condicions per veure la TDT.
Fabricants de televisors, de descodificadors, instal·ladors d’antenes, les cadenes, les productores, tot el sector ja està en ple trasbals per adaptar-se a la tele del futur. Fins ara, la televisió digital, amb tots els seus avantatges de més qualitat d’imatge i possibilitats interactives, ha estat reservada a models de pagament que arriben per satèl·lit, cable o, més recentment, ADSL. La gran diferència de la TDT és que serà gratuïta, com ho és ara l’analògica. Això la converteix en un mitjà de consum massiu, pràcticament universal a Espanya.
La TDT també universalitzarà la societat de la informació i les noves tecnologies, ja que serà l’accés a internet a través de la tele. Superarà definitivament la fractura digital al nostre país, i tots aquells col·lectius que per formació, economia o algun altre motiu no poden disfrutar dels serveis de la xarxa podran fer-ho a través del comandament a distància, que simplificarà enormement el procés de navegació. L’ordinador deixarà de ser, per tant, l’unica eina d’accés a internet.
I encara més innovacions: els denominats personal vídeo recorders (PVR). Es tracta de discos durs que s’incorporaran als televisors, o als descodificadors, o simplement seran dispositius de memòria externs que permetran gravar els espais que ens interessin. Podrem fer-ho amb multitud d’opcions. Per exemple, programant la gravació dels nostres continguts favorits evitant fins i tot la publicitat.
ELS PVR tindran una importància cabdal a la TDT. L’existència de més de 40 canals gratuïts, sumats als d’aquelles plataformes de pagament a les quals es pugui estar abonat, fragmenten considerablement l’audiència. Els shares es reduiran dràsticament, sobretot si no s’inventa la manera de comptabilitzar en aquests els programes que es gravin als PVR. I això tindrà un efecte directe en la publicitat.

Donant per suposat que l’spot deixarà de ser la millor manera d’anunciar-se a la televisió, les agències ja exploren les possibilitats d’ inserir publicitat en els mateixos continguts, amb fórmules conegudes i ja practicades com a patrocinis directes o bartering, que es potenciaran. Però apareixerà un nou tipus de publicitat, la interactiva, de la qual només es coneixen experiències puntuals.

Pensant en aquest nou escenari sorgeixen altres problemes. La necessitat de les marques d’anunciar-se i que ho hagin de fer en els mateixos continguts pot provocar que els programes del futur se sobrecarreguin de publicitat. A més a més, es perdrà algú part d’un partit o algun altre espai que li interessi per interactuar amb un anunci? Fins ara, veure televisió ha estat una cosa passiva, forma part dels períodes de relax. Des del sofà, la interacció es limita al zàping. En el futur digital es demanarà al teleespectador que sigui actiu, que es comporti davant la tele com ho fa amb l’ordinador quan navega per internet. Hi estarà disposat? Aquest és avui el gran dubte sobre el futur de la publicitat, la gran font de finançament de la televisió, en el món de la TDT.