El fenomen d’apropiació i domesticació de mitjans ha estat reincident al llarg dels anys pel paper de la política en aquest procés. És sabut que els mitjans, classificables en públics i privats, emeten certes informacions per interessos econòmics i polítics.
Els privats són propietats d’empreses i entitats publicitàries, amb el qual han d’adequar els seus continguts als interessos que mouen aquestes entitats i a l’espectador per la rendibilitat publicitària que suposa.
Els mitjans públics pertanyen a l’esfera política, que va canviant de mans segons els girs electorals. És per això que no ens sorprèn veure notícies del caire de la següent: “Acusen a l’anterior govern popular de pagar 6 milions a mitjans sense contracte”.
Aquesta acusació manifesta la denúncia de tractes en negre que indiquen relacions de favor dels mitjans en relació al partit polític governant. Així, la política exerceix influència sobre els mitjans tan de forma directa com indirecta mitjançant el pagament “d’extres” segurament pel propi benefici. I així és com es fa palesa la domesticació que té lloc dels mitjans quan hi ha diners en joc.
Faré referència a una notícia apareguda ja fa dues setmanes, concretament el 22 d’octubre, però no obstant és rellevant i exemplificadora d’un avenç pel que fa a la televisió interactiva.
Sabut és que Europa i principalment Espanya viu en retrocés respecte altres nacions com els Estats Units pel que fa l’instauració d’un sistema comunicatiu interactiu. Espanya ha viscut des dels naixements de la televisió aquest retrocés degut a factors com la tardana incorporació de les televisions privades i del cable. La tasca legislativa tampoc ha afavorit la situació, ja que falta una política definida pel que fa a les lleis audiovisuals.
Això es tradueix a una poca capacitat d’intervenció i poca influència en els continguts per part dels usuaris, que són dos dels trets principals d’un sistema comunicatiu interactiu.
Malgrat això, s’estan visquent importants avenços, no només gràcies a la televisió digital i la imminent apagada analògica, o a l’exitosa forma com la televisió s’esta integrant a la web, sinó per algunes iniciatives privades com la notícia que ens ocupa. Es tracta d’una iniciativa en que l’usuari no només serà destinatari passiu dels anuncis televisius, sinó que pendrà un rol actiu i podrà personalitzar (dos trets més característics de la interactivitat) el contingut que visualitza. L’usuari podrà aprofundir i veure característiques del producte anunciat. Aquesta novetat afavorirà els propòsits mercantils de les empreses interessades, i també els interessos de l’usuari, amb una publicitat més personalitzada.
La transició cap a una societat informacional ha estat un procés acceleradíssim, que s’ha dut a terme amb un termini de temps molt curt. I això incrementa la diferència entre les societats que encara es consideren en transició, seguint el concepte del llibre de Cardoso, de les societats ja considerades pròpiament informacionals.
Com a exemple de societat informacional tenim Finlàndia, on fins i tot una llei garanteix l’accés a Internet com un dret dels ciutadans.
Per altra banda, tenim a Espanya com a societat en transició, on manquen estructures sòlides que permetin un ús de les xarxes comunicatives i informacionals. No obstant, és una transició que està avançant a pas de gegant, tal com podem constatar amb les novetats incorporades a institucions públiques com les escoles o en la implantació de nous suports com els e-books.
Per altra banda, hi ha molts indicis de que les societats en transició són majoritàries, ja que podem trobar incongruències i llacunes on cal prendre decisions per aconseguir un equilibri entre els mitjans tradicionals i les noves tecnologies. Això ho afirmo perquè sembla que en certs casos aquests models informacionals i/o comunicatius nous causen un sotrac en antigues estructures, com els negocis de les discogràfiques. És aquí on la innovació topa amb els interessos econòmics i on es constata que el pas a la societat informacional ha de passar necessàriament per una transició també a nivell d’organització social i econòmica.
