Actualment hi ha diverses opcions per visualitzar la webTV en el televisor del saló, sense haver de connectar-hi un ordinador. Un exemple són les consoles de videojocs, mitjançant el programari PlayOn o GridCast, presentats ambdós el darrer mes, que també es poden utilitzar amb l’HP MediaSmart Connect. Una altra possibilitat és l’exitós dispositiu d’Apple, Apple TV. Aquest darrer, amb un preu de 289€, està més pensat per vendre continguts d’iTunes, però també dóna accés a YouTube i ja n’hi ha que han trobat la forma de visualitzar altres canals.
Els fabricants de televisors també s’estan posant les piles. Panasonic ofereix des de l’estiu, en els seus televisors de la sèrie PZ850, el Viera Cast, una funció que permet accedir a canals d’Internet (actualment es limita a YouTube i Picasa, però és actualitzable). A diferència d’altres ofertes, com la de Sony i el seu Internet Video Link, no es tracta de vendre a part un aparell que es connecta al televisor, sinó que ja el porta incorporat. Això sí, cap de les dues opcions és apta per a totes les butxaques: el mòdul de Sony costa 300$ i els televisors de Panasonic són de gamma alta, amb un preu a partir de 2.500$ en el mercat americà.
Però només cal recordar el preu dels primers descodificadors de TDT, que ara es poden aconseguir per menys de 30€, per adonar-se de que un cop donat el primer pas, és qüestió de temps que tots els televisors incorporin la possibilitat de connectar amb Internet i rebre infinitat de canals que competiran amb els tradicionals. Per sort per als directius de les cadenes nacionals, això no serà immediat i tenen temps per adaptar-s’hi… o no.
Google ha donat un nou pas per fer-se amb una bona porció del mercat publicitari de televisió als Estats Units, gràcies a la firma d’un acord de col·laboració estratègica amb Hallmark Channel. Aquest canal de pagament arriba a 86 milions de llars i en els darrers anys ha situat el seu prime time en les primeres posicions dels ratings. Fins ara, Google TV Ads tenia acords amb sis canals de la NBC i a 96 de la plataforma DISH Network.
Google TV Ads dóna, a qualsevol usuari, la possibilitat d’emetre un anunci en un dels canals amb els que col·labora mitjançant una eina web, a l’estil de Google AdWords. Com en aquesta eina, l’usuari selecciona unes paraules clau i marca un límit de despesa per dia i espectadors que veuen l’anunci. La contractació es realitza amb un sistema de subhastes i l’anunci es dirigeix a un target específic segons la relació del contingut amb les paraules clau seleccionades. L’anunciant rep informació del visionat del seu anunci, que inclou dades demogràfiques de l’audiència (gràcies a un acord amb Nielsen) i pot fer correccions de la campanya.
Amb aquest servei, qualsevol pot promocionar un producte en el mercat americà sense sortir d’Internet. Només cal disposar d’un anunci en vídeo, que pot ser cassolà o es pot encarregar en el marketplace que proporciona l’eina. En teoria es pot aconseguir que l’anunci s’emeti amb un pressupost baix, però ja sabem com funciona el tema de les subhastes.
Segons el 60% dels operadors audiovisuals enquestats a l’Estudio Anual de Tendencias del Sector Audiovisual, Espanya no estarà preparada en la data prevista per l’apagada analògica. Els motius principals d’aquesta opinió són els problemes de cobertura, la falta de confiança en el manteniment de la data i el baix interès d’alguns operadors estatals en que variï la situació actual.
Entenc que la preocupació del sector no és la cobertura, ja que segons dades del ministeri un 89,15% de la població podia rebre el senyal de TDT a juliol de 2008, sinó més aviat que els espectadors estiguin preparats, tant per l’antena com pel descodificador. En aquest darrer cas, la dada sí pot ser preocupant, ja que només un 37,4% de les llars espanyoles disposen de descodificador de TDT.
Tot i això, ja sabem que aquí tot s’acostuma a deixar pel darrer dia, pel que podem pronosticar que en el primer trimestre de 2010 els antenistes tindran una punta de feina i els comerços buidaran els prestatges d’aparells de TDT.
La falta d’interès d’alguns operadors per la TDT és coneguda per tots. S’han limitat a traslladar el canal analògic a digital i han omplert l’espai sobrant del multiplex que tenen adjudicat amb repeticions de programes, televenda i concursos telefònics. Part de culpa la té l’Estat, per obligar a emetre quatre canals en un multiplex, quan es podria utilitzar l’espai per emetre en alta definició. Aquesta seria una opció vàlida per a aquells operadors que no volen invertir en més programes nous o en canals temàtics i atrauria als propietaris de televisors d’alta definició comprats recentment.
Clar que per veure la televisió d’alta definició cal un descodificador que ho permeti i pocs televisors l’incorporen, per molt que es diguin Full HD. Però aquest és un altre tema.
