Author Archive for gmedina

Noves i velles generacions: quina franja de temps els separa?

Un experto advierte a los anunciantes españoles ante la “fractura” generacional del modelo publicitario. 7/05/09

En aquest article he trobat una idea interessant, que demostra com l’aparició dels mitjans digitals creen uns canvis substancials, no només dins de l’àmbit pròpiament de la Comunicació i la Informació, sinó que afecta profundament la manera de concebre la vida, i els pressupòsits -que fins ara- sustentaven les nostres creences.

La fractura generacional representava aquell límit entre els grans i els més joves, que separava en franges a pares i fills, a joves i gent madura, … aquests grups els distingia, primordialment, la diferència d’edat.

Però vet aquí, els canvis continus que es donen a nivell tecnològic, conformen unes categories de fractures generacionals, independents de l’edat; de tal manera que es pot parlar -tal com indica l’article- de generacions marcades per l’aparició de la nova tecnologia, i que solen aparèixer cada 10 anys o menys.

L’espai temporal entre generacions s’ha reduït notablement, per la qual cosa, és necessari distingir a quina extensió temporal ens estem referim, i com s’ha vist alterada la concepció de les generacions, quan parlem de fractura generacional derivada de l’ús de la tecnologia.

Nous hàbits lectors= Nous consumidors de premsa

A cada nou mitjà de comunicació que sorgeix, se li atribueix la capacitat per fer desaparèixer l’anterior. Tanmateix, a la pràctica, el nou mitjà queda integrat dins del panorama mediàtic, sense que per això, desaparegui el seu antecessor. És l’exemple del naixement de la ràdio respecte la premsa, o de la ràdio/televisió, o darrerament de la televisió/internet.

Cada mitjà tant nou , com antic, troba el seu públic, així com el seu espai i temps dintre del consum dels mitjans de comunicació, això sí, pot haver-hi traspàs de nombre d’audiència , encara que cada mitjà acaba fidelitzant un tipus de públic-consumidor.

La Societat de la Informació i el Coneixement, ens ha portat una vivència del temps molt més ràpida, una diversificació d’interessos davant de la creixent accessibilitat a la informació, … Aquest processos ha fet modificar als hàbits lectors i consumidors, per exemple de la premsa.

El públic fidel a la premsa escrita, és aquell que ha ritualitzat el costum de llegir el diari, per tant, dedica el seu temps a llegir-lo amb tranquil·litat, li resulta més fàcil llegir en paper que en pantalla, i el seu objectiu no és seguir l’actualitat minut a minut sinó informar-se i conèixer opinions de temes més en detall i/o profunditat. D’aquí que la seva arma publicitària per vendre, sigui fonamentalment el foment de la credibilitat i la rigurositat informativa. Els premis en premsa escrita juguen un paper important en aquest sentit.

El públic de premsa digital busca més l’actualitat de la notícia, la lectura global del conjunt de fets noticiables, es tracta d’una lectura en diagonal i ràpida, la gratuïtat i permet la lectura comparativa dels titulars dels diferents diaris digitals existents (destacaria, per sobre d’altres aquest aspecte de la premsa digital) Per tant, la rapidesa d’actualització juntament a un disseny atractiu i intuïtiu serà un bon al·licient per a la captació de consumidors.

Previsió consum dels mass mèdia

Metodologia i/o tecnologia

Davant d’aquests canvis -que els avenços de la tecnologia han propiciat-, l’Educació, com d’altres àmbits de la nostra vida quotidiana, han de ser capaços d’entomar els reptes que es plantegen, tal com exposem en aquest blog.

Particularment, el món educatiu i les millores en aquest terreny, em resulten força motivador. Es parla de les noves tecnologies, ja no tant noves, per cert; i el paper que han de tenir en l’Educació. Durant uns anys els esforços a nivell de política educativa, han estat orientats al coneixement de la tecnologia per part del professorat i l’alumnat.

Tanmateix, en una pas més enllà del procés lògic, s’ha descobert la implicació de la tecnologia, en un canvi metodològic. Les estratègies didàctiques han de ser necessàriament diferents, si volem aconseguir que els centres educatius formin a l’alumnat, per aquesta nova realitat emergent del seu entorn.

Sovint en Educació es parla d’innovació, però quan parlem d’innovar, ens estem referint tots al mateix concepte? És innovar canviar les transparències, per a l’exposició d’un tema, per un powerpoint?… Estem innovant pel sol fet d’utilitzar la tecnologia?…

Als centres educatius ja no hi ha prou en utilitzar la tecnologia, en comprar material audiovisual, … sinó que altre repte s’obre: modificar la metodologia, per una altra de més participativa, col·laborativa, funcional, que fomenti la proacció dels alumnes,  … on els espais i el temps s’estructurin de manera flexible.