Els dissabtes de 16,00 a 17,00 h, presentat i dirigit per la periodista Rosa Gil, ens trobem amb el programa Gent Gran, dins de la programació de Radio 4 de RNE. La Gent Gran és un dels sectors més importants de la societat, de fet representa un terç de la població. D’entrada ja patim un problema amb la definició. Per què parlem de tercera edat, edat d’or, seniors…i no diem les coses pel seu nom, Gent Gran? Perquè sovint pera la societat, per als mitjans de comunicació només hi ha dos tipus de gent gran, la que està sola, la que té problemes o bé la que està tot el dia fora de casa fent mil i una activitats?
Un programa com aquest serveix entre altres coses per evitar la baixa sensibilització que alguns professionals dels mitjans de comunicació i estudiants de periodisme mostren envers la gent gran, que simplement és ignorada. Els mitjans de comunicació poden ajudar a canviar, i molt, la imatge de la gent gran a la nostra societat, per exemple mostrant una gent gran activa, que transmet valors, experiencia i coneixements.
aqui teniu un video molt ilustratiu http://www.youtube.com/watch?v=wlx–8eJSRI
De fet no és ni el primer diari que dona aquest servei ni potser el més interessant, recordem només a Espanya el diari madrileny El Mundo i el seu buscador notiemail. El fet de portar aquest tema aqui obeix a considerar aquesta carrera imparable dels diferents mitjans de premsa a l’hora de posicionar-se dins del món digital. En el fons la premsa escrita sempre ha tingut una certa desaventatge amb la televisió en el moment d’informar. El valor de la rapidesa en la noticia immediata que tenia la televisió o la mateixa radio ha fet que la premsa tradicional trobés en la xarxa un aliat considerable. Hi ha doncs un intent de construir una alternativa complementaria a la premsa escrita que sense renunciar a la informació, deixaria pas a la construcció majoritària d’opinió. Com diu en Cardoso (pàg.293) hem de veure fins a quin punt aquesta convivencia es possible.Estem davant de dos formes diferents d’interpretar la informació. La cultura de la gratuitat present a la xarxa des d’un principi amaga segurament una dificultat insalvable. Algú pot pensar que la informació independent i viable no té un cost?. Si el lector no paga per la informació, qui ho fará?. O es que tot, informació i opinió han de quedar en mans exclusivament de la publicitat.?.
Abundant en el comentari de la nostra consultora i dins d’aquest gran segment de les societats en transició, ens agradaria parlar d’aquesta campanya llançada per un científic del MIT com Negroponte anomenada One laptop per child . Es tracta en definitiva d’oferir als nens de les societats africanes, d’un ordinador portàtil per cada un; amb un preu polític, es a dir més barat,i amb uns recursos tecnològics limitats per unes necessitats, suposem, també limitades. La polèmica està doncs, ben oberta i servida. Hi ha alguns que critiquen aquesta inundació de laptops, i diuen que més valdria assegurar que mengessin tres vegades al dia que no jugar amb un electrodomèstic, que si no t’ expliquen com va, no pots fer res. Altres, encapçalats pel propi Negroponte i la seva fundació és defensen i venen a dir allò de la dita : “no hem de donar el peix sinó ensenyar a pescar”. La cosa és que el més necessari, més que el menjar,més que un sostre, més que unes sabates,és l’educació, que et permet aconseguir, o ajudar, tot l’anterior. O no?, què en penseu?
