MASSA RÀDIO PÚBLICA?
El passat dimarts 25 de novembre, l’Avui publicava un article anomenat “Massa ràdio pública”. El conseller Joan Manuel Tresserras assenyala com a anomalia crònica de la ràdio catalana el pes excessiu del sector públic. Aquestes declaracions les va fer arran de la presentació de l’Informe sobre la ràdio a Catalunya 2006-2007, del Grup de Recerca en imatge, So i Síntesi de la Universitat Autònoma d Barcelona. L’informe afirma que un 63,7% de freqüències estan ocupades per ràdios públiques; el percentatge restant està repartit entre la gestió privada i el tercer sector.
A més d’aquestes dades que, d’entrada, fan que li donem la raó al conseller –massa ràdio pública-, fan pensar en una graella “excessivament estable”. I és aleshores quan ens preguntem per què hi ha un percentatge tant alt de ràdio pública, per què el conseller, en lloc de fer referència a allò que diu un estudi de la universitat, no passa a l’acció des de la seva conselleria perquè els sector privat no se senti “escanyat” i pugui obrir un mercat lliure. Hi ha un factor afegit, el finançament de la ràdio és una tasca cada vegada més complexa si tenim en compte els nous models audiovisuals emergents, cosa per la qual no seria del tot descabellat impulsar, des de la Conselleria, ajudes a la creació de noves emissores de ràdio privada, per fer minvar el que ell considera “massa ràdio pública”.
AVUI 20/11/08 (vegeu la secció “Les cares de les notícies” i la secció de “Política”) http://paper.avui.cat/article//politica//146101/cac/veu/impecable/la/nova/concessio/frequencies/radio.html.
Ningú no podrà dir que la darrera concessió de llicències del CAC no està donant joc. Avui (20-11-08) els mitjans segueixen fent ressò de la notícia, ara perquè el seu president, Josep Maria Carbonell, ha comparegut al Parlament de Catalunya per explicar (potser “justificar”?!) el repartiment de llicències de ràdio. Un fet substancialment paradoxal si tenim en compte que 
va qualificar de “segrest” l’actuació d’aquest a l’hora d’adjudicar les llicències per la seva manca d’explicacions o de resum excessiu.
Carbonell titlla d’ ”impecable” la concessió feta per l’organisme que presideix, i lamenta les crítiques “inexactes” que se n’han fet. Sembla que en els darrers dies el CAC està sent notícia pels esdeveniments foscos que estan envoltant les seves actuacions. Ens referim a l’aparició del micròfon-espia (en perfecte funcionament, pel que s’ha pogut constatar) i els llançaments de “trossos de paviment” que es van produir en la façana de l’edifici on té la seu el CAC, tots dos fets denunciats per aquest organisme. Ara bé, sembla que ningú recordi les declaracions anònimes d’alguns membres a El País. Haurà estat contemplat aquest fet dins l’autoavaluació que el president n’ha fet de tot el que ha envoltat les polèmiques llicències? I per si no fora poc, encara hem d’afegir els insults que el membre del CAC a proposta del PP, Fernando Rodríguez Madero, declara haver rebut per haver-se abstingut i no haver seguit indicacions del partit, així com també per part dels periodistes Luis del Olmo i Federico Jiménez Losantos.
Potser el senyor Josep Maria Carbonell hauria d’ “autoavaluar” els fets esdevinguts al voltant de les llicències i procurar més modèstia per a properes concessions. Però no només ell, també aquells que fan servir l’insult o l’amenaça com a arma de joc.
AVUI 19/11/08
L’Avui del dimecres 19 de novembre del 2008 portava a la seva secció “La guerra dels mons” un article titolat Tantes llicències, en el qual es parla de les polèmiques llicències que va atorgar la CAC fa dues setmanes, on s’excloïen les emissores de la COPE. Però el cas més rellevant d’aquest fet o de la notícia en sí és el fet que es va esdevenir paral·lelament a la deliberació del CAC: es va trobar un micròfon ocult., cosa per la qual es va procedir a posar una denúncia als mossos d’esquadra.
Però el cas no queda ahi: si fins ara tot era ben sorprenent, es va produir un fet contradictori des del mateix cor del CAC: alguns membres d’aquest organisme van facilitar dades reveladores de la reunió, que van aparèixer publicades a EL PAIS dilluns passat.
D’una banda, hi ha la pertinent denúncia per posar de manifest l’intent d’espionatge en la intimitat a la reunió, però de l’altra ells mateixos revelen informació a cop de talonari, ja que les declaracions van ser anònimes.
Potser estem davant d’un cas d’aquells que Plató ja es plantejava (“qui vigila el vigilant…”), que actualment dia rere dia estan al nostre voltant a qualsevol àmbit quotidià, de manera força vigent. Qui en té la responsabilitat de tot plegat?
(M. TERESA ÀLVARO MARTÍ)
