“EEUU determina que jueces y fiscales no pueden ser amigos en Facebook”. Aquest és el titular d’una noticia que he llegit avui al “Periódico”. El subtitular diu “Un comité ético considera imposible probar hasta dónde llega la amistad virtual”. Trobo que és molt interessant el que es planteja en aquesta noticia. Fins a quin punt són reals les amistats virtuals? Esta clar que internet ha influit en la manera de relacionar-se de les persones, sobretot dels més joves, és lògic per tant que el mateix concepte d’amistat estigui canviant paral·lelament . Per tant ens trobem en un moment de canvi en el que encara és difícil determinar quines són les característiques que defineixen les noves amistats virtuals i quins són els seus límits. Com diu Cardoso : “la domesticació, en el sentit ampli, és la incorporació de les noves tecnologies en la vida de cadascun de nosaltres, en la vida diària (utilitzar-les, abusar-ne de elles, utilitzar-les malament, ignorar-les) és un procés que tots vivim permanentment.” L’ús d’nternet i de les xarxes socials com a mitjà per comunicar-nos tant a nivell personal com laboral forma ja part de la nostra vida diària, “xatejar” és un acte de comunicació (sobretot per les noves generacions) gairabé tant normal o natural com parlar directament amb un amic. Per acabar tornaré a citar a Cardoso: “la domesticació d’una teconologia es dona quan deixem de veure-la com tal i passa a ser una extensió de nosaltres mateixos.”. Internet no és només un mitjà de comunicació, la seva domesticació i apropiació ha possibilitat l’accés a una forma alternativa de relaciona-nos amb el món, amb unes regles del joc diferents.
Link:
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=669556&idseccio_PK=1012&h=
