En mig del debat sobre la iniciativa d’alguns mitjans per començar a cobrar pels continguts de les pàgines web, “The wall street Journal” encarrega una enquesta realitzada a persones de més de 15 anys en 17 països de la unió europea i EEUU per percebre la opinió popular sobre el tema. Els resultats revelen per una banda que aproximadament la meitat dels enquestats considera que la influència de la ret i el seu us habitual és positiva mentre que un terç restant, l’avalua com a neutral. Per altra banda, tan sols un 13% dels usuaris de Internet, estan disposats a pagar pels continguts que hi apareixen.
A través d’aquests resultats podem veure que la societat percep l’ús d’Internet com una cosa positiva, que ha introduït en les seves vides quotidianes i que pretén usar de manera habitual i gratuïta. Segons Cardoso l’apropiació i domesticació de mitjans consisteix en la incorporació d’aquests en la vida quotidiana i crec que en aquesta enquesta queda prou demostrat com ho ha aconseguit Internet.
El que ens hem de plantejar ara, és si aquesta apropiació és sempre positiva. Un cop els mitjans formen part de la nostra vida quotidiana, és difícil treure’ls. Llavors, se’n aprofiten i fan de nosaltres el que volen… ara cobren? Ara apugen les tarifes dels mòbils? Ara ens exigeixen TDT? Pot ser és massa tard… per la gent, aquests mitjans ja son imprescindibles i ara ells tenen la paella pel mànec.
Recentment hem assistit a un important revolt ocasionat per l’avantrojecte de Llei d’Economia Sostenible que va presentar el govern de Jose Luis Rodriguez Zapatero fa unes setmanes. Alguns continguts d’aquesta llei modifiquen les regulacions legislatives en relació a la creació de continguts a Internet.
El mateix dia que aquest avantprojecte de llei va sortir a la llum, apareixien ja notícies que posaven de manifest el rebuig des d’Internet a la llei que permetria tancar webs de descàrregues. El fet que els usuaris hagin percebut la retirada d’un espai guanyat de llibertat ha creat un extens debat i ràpida mobilització i a favor dels drets de llibertat d’expressió i informació a Internet. Des de ben al prinicipi va circular per Internet un decàleg “En defensa de los derechos fundamentales en Internet” al que van acollir-se periodistes, bloggers, usuaris i professionals d’Internet on s’hi manifesta la “ferma oposició” a aquesta iniciativa.
Tal va ser el rebombori que va arribar-se a demanar la dimissió de la Ministra de Cultura González-Sinde. El govern va haver de posicionar-se. Primer, es va dir que la llei no havia de ser definitiva; l’endemà llencen un web per a explicar l’avantprojecte de llei; el dia 14 de desembre finalment reconeixen la complexitat de la situació i semblen optar per una opció més equilibrada entre autor i usuari.
Si analitzem l’èxit de la mobilització podem pensar en la idea de defensa d’un terreny relacionat amb aquelles llibertats guanyades; en la defensa d’aquells elements de la tecnologia dels que els usuaris s’han apropiat i han fet seus, a la seva manera i sobretot fa pensar en aquests nous espais que els mitjans creen i dels que ens parla Cardoso, creats en aquets cas, pels propis usuaris. Davant d’aquest conflicte de territorialitat i llibertat, els envaïts intenten defensar el seu terreny que han domesticat a base de temps i esforç. Ho fan a través d’aquelles mateixes tecnologies que defensen; perquè els són pròpies en tant que han estat ells qui amb els seus usos diaris les han possibilitat i creat.
La transició cap a una societat informacional ha estat un procés acceleradíssim, que s’ha dut a terme amb un termini de temps molt curt. I això incrementa la diferència entre les societats que encara es consideren en transició, seguint el concepte del llibre de Cardoso, de les societats ja considerades pròpiament informacionals.
Com a exemple de societat informacional tenim Finlàndia, on fins i tot una llei garanteix l’accés a Internet com un dret dels ciutadans.
Per altra banda, tenim a Espanya com a societat en transició, on manquen estructures sòlides que permetin un ús de les xarxes comunicatives i informacionals. No obstant, és una transició que està avançant a pas de gegant, tal com podem constatar amb les novetats incorporades a institucions públiques com les escoles o en la implantació de nous suports com els e-books.
Per altra banda, hi ha molts indicis de que les societats en transició són majoritàries, ja que podem trobar incongruències i llacunes on cal prendre decisions per aconseguir un equilibri entre els mitjans tradicionals i les noves tecnologies. Això ho afirmo perquè sembla que en certs casos aquests models informacionals i/o comunicatius nous causen un sotrac en antigues estructures, com els negocis de les discogràfiques. És aquí on la innovació topa amb els interessos econòmics i on es constata que el pas a la societat informacional ha de passar necessàriament per una transició també a nivell d’organització social i econòmica.
El terme “Proxy user” defineix a “aquells usuaris que fan tràmits i cerquen informació a Internet a través de familiars i persones properes”. Són aquell col·lectiu de ciutadans que reflecteixen una realitat típica de les societats en transició: “poblaciones con niveles educativos más bajos hacia una sociedad en la que las generaciones más jóvenes alcanzaron competencias educativas más profundas” (Gustavo Cardoso, “Sociedad en Red”. UOC: Setembre, 2008).
Un cas exemplar d’aquesta transició és Xile. Un país on, segons l’estudi de World Internet Project UC-CCS, el 2009 ja el 48% de la població és usuària d’Internet, i el 31% dels ciutadans són “Proxy users”. Un país on recentment Google va premiar un dels vint“gurús mundial d’Internet”, i on ja el 76% dels municipis compta amb pàgina web. Probablement, la clau està reflectida en l’equilibri que registra entre el desenvolupament tecnològic, la confiança dels ciutadans en les institucions públiques i l’ambient macroeconòmic existent. Potser una pista del perquè està posicionada a la posició 31 del rànquing de competitivitat (ICC) mundial 08-09, per sobre d’altres societats en transició com Espanya (31) o Portugal (42)?
Mai hi ha hagut tantes possibilitats i a tan baix cost per tal que el tercer món pugui sortir de la situació 
endèmica de pobresa i exclusió. L’evolució social i tecnològica permet fabricar ordinadors a un preu inferior als 100 $ i que no necessiten altra font energètica que la del sol. Aquesta pot ser la via per tal que els nens de països pobres puguin accedir a l’educació generalitzada en condicions similars a la dels països avençats i iniciar d’aquesta manera l’accés a la formació, punt de partida per al desenvolupament econòmic i social.
Fruit d’una idea sorgida per Nicholas Negroponte al World Economic Forum de Davos l’any 2005 entre empreses i dirigents mundials com a objectiu a aconseguir, s’ha demostrat que la “societat en trancisió“ pot ser –ha de ser– la base i l’essència per al desenvolupament mundial. Dins dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de les Nacions Unides, l’educació és un dels pilars essencials que, gràcies als avenços tecnològics i la sensibilitat social, junt a la participació de les empreses, ha de conduir cap a un món on ningú mori de gana i on les possibilitats de tots siguin similars.
Bibliografia:
OCHANDO, Miguel (2006) “Lápices a cien dólares”. paperback nº 1. ISSN 1885-8007. [fecha de consulta: 27/03/2009]
Avui he trobat una noticia, que m’ha semblat que era un bon exemple de societat en transició. Deia el següent: “7 de cada 10 autònoms fan servir l’ordinador en la gestió de la seva activitat professional”. Després de llegir-la atentament m’he adonat que allò noticiable era, de fet, que “4 de cada 10 autònoms encara NO fan servir Internet en el seu negoci”. M’explico:
Els més de 3 milions d’autònoms que hi ha a Espanya formen un teixit econòmic imprescindible. Les característiques d’aquest col·lectiu (alta atomització, flexibilitat en la organització) els fan propicis per la adopció d’un sistema organitzacional en xarxa mitjançant les noves tecnologies, entre elles la telefonia mòbil, però sobretot Internet. Aquells que adoptin la tecnologia estaran en disposició optimitzar la gestió del temps i la comunicació ja sigui amb proveïdors, clients, entitats bancàries i administracions públiques…en definitiva, d’augmentar la productivitat i el rendiment econòmic sent un node de la xarxa i no pas una illa en l’oceà.
És probable que, si analitzem aquest 40% en detall ens adonem que s’ajusta al perfil de la població que a Espanya mostra més desigualtats en l’ús d’Internet: la gent més gran i la gent amb un nivell educatiu més baix. Però s’ha de fer un esforç per aconseguir que aquest 40% adopti les eines que els permetin ser més rendibles (més tenint en compte l’actual context de crisi). Pel seu propi bé, però també per el de tots plegats.
http://mallorcaconfidencial.com/comunicacion-tecnologia/7-de-cada-10-autonomos-utilizan-el-ordenador-en-la-gestion-diaria-de-su-actividad-profesional
Ya sé que estos días el diario va lleno y las notícias ni os cuento, pero me subo al carro de la crisis!
Leía la versión digital del País (hace mucho que no lo compro pero sigo fiel a su web) y me topé con la notícia de que Microsoft prestará dinero para mejorar las redes informáticas de las pequeñas y medianas empresas para ayudar al consumo de éstas en el sector de la microinformática. Tanto es así que Microsoft financiará cualquier solución informática que almenos incluya uno de sus productos. El interés rondará el 5% y serán para créditos de apartir de 1000 €, si la solicitud no pasa los 150.000 € el cliente sabrá en 24 horas si obtiene el dinero (como Cofidís!)
Ahora que el crédito está complicado… Quien sabe si Bill Gates es la solución!
Notícia completa:
http://www.elpais.com/articulo/internet/Microsoft/financiara/compras/tecnologicas/1000/euros/elpeputec/20081218elpepunet_7/Tes
“El Xornal de Galícia es convertirà dimarts 9 en la decimotercera capcelera de la comunitat”
“Xornal de Galícia, propietat del constructor Jacinto Rey, es presenta com un diari “galleguista i progressista”, amb lo que d’alguna manera intenta atendre la vella aspiració nacionalista de comptar amb un vehicle propi d’expressió. La veu de Galícia acusa al BNG de financiar Xornal de Galícia des de la Xunta, a través de llicències d’energia eòlica.”
La vanguardia diumenge 7 de desembre de 2008, Secció Vivir pàg 13
En la línia dels temes tractats al debat sobre informació o desinformació què tenim en aquest cas? Competència? Informació? Desacreditació? Interessos polítics? Corrupció? Els mitjans no són independents, es troben en un context concret i vinculats a interessos ideològics, econòmics, polítics i comercials.
És el públic qui ha de decidir quins són els “menys dolents”?
