Quan vam analitzar els diferents models de televisió europees, amb especial incidència en les països de Alemanya i Itàlia, hem va causar una forta mala impressió aquest últim, ja que si be coneixia de primera ma, a part del model espanyol, el model angles, alemany i francès, del nostre país veí no tenia cap idea preconcebuda, i al començar a cercar dades i material multimèdia em vaig adonar ràpidament que com es diu comunament, sempre hi ha algú que està pitjor que tu.
Ho dic perquè en comparació amb Alemanya o França, tenia una percepció de la nostra televisió molt negativa, però ara veig quins límits gràcies a deu no hem arribat encara, i m’he fet una idea de com podríem evitar hi arribar-hi.
Queda prou clar que el principal problema és el model de financiació. No podem fer competir a les televisions privades amb les públiques i esperar que aquestes mantinguin una programació diferent, de més qualitat, amb unes fonts de financiació similars.
Per altra banda, cap preguntar-se en la meva opinió dues qüestions al respecte
- Si realment volem una televisió pública de qualitat, ja que en major o menor mesura anem a finançar-la tots nosaltres amb els impostos, no estaríem disposats a, com ja succeeix en altres països veïns, pagar un impost específic per a la televisió, per a donar-li la independència econòmica necessària per a poder deslligar els seus continguts de les demandes publicitàries?
- No ens trobem en un cercle d’interessos? L’argument principal que escoltem és que la televisió es finança amb els ingressos publicitaris, i que aquestos depenen de l’audiència, i per tant la programació –en opinió de molts- de baixa qualitat que sofrim en les televisions públiques és conseqüència dels gustos televisius actuals, ja que una programació “de qualitat” no seria rentable per a que les marques invertiren en publicitat. Però, no podria donar-se precisament la situació contrària? No ens trobem precisament en un entorn de saturació publicitària i de homogeneïtzació de la oferta i no de la demanda? És a dir, si la televisió pública oferiria programes de qualitat, no tindria un públic, si be menys massiu però precisament per això més atractiu per a les algunes marques pel grau de segmentació? No és aquest el futur de la televisió? La segmentació per interessos?
En qualsevol cas, segons el meu punt de vista, la digitalització de la televisió juntament amb els “videos on demand” a través d’Internet obligaran a la televisió –tant pública com privada- a replantejar-se el seu model de negoci i, per tant, la seva programació.
