“El mite del coneixement universal, la possibilitat que es concreti el vell somni de l’obertura de la riquesa del saber acumulat durant segles en benefici de tots topa amb la inquietud sobre el procés pel qual s’ha de definir l’arquitectura d’aquest projecte.(…) No hi pot haver una biblioteca universal, com a molt, mirades específiques sobre l’universal”. Són paraules de Jean-Noël Jeanneney, extretes del seu llibre Google desafía Europa: el mito del conocimiento universal publicat per la Universitat de València el 2007.(Jeanneney va ser director de la Biblioteca Nacional de França entre el 2002 i el 2006). D’aquí la promoció, des d’Europa, d’afegir, amb Europeana, una altra mirada (específica) sobre l’universal.
El desembre de 2004 apareixia la notícia que Google pretenia digitalitzar en 6 anys uns 15 milions de llibres impresos amb el propòsit d’oferir en línia gratuïtament totes les obres lliures de drets i de proporcionar un accés parcial a tota la resta, impreses des de la dècada de 1930. S‘havia signat un acord amb les universitats d’Stanford i Michigan i també hi participaven, en menor grau, la de Harvard i la Biblioteca Pública de Nova York. Com era d’esperar, l’Associació d’Editors Americans i el Sindicat d’Autors (l’Autor Guild) presenten una demanda conjunta contra la companyia en entendre que s’estan usurpant els seus drets de propietat intel·lectual i d’explotació de les obres.
Després d’anys de negociació, l’octubre de 2008 les tres parts arriben a un preacord –encara pendent d’aprovació judicial—pel qual s’estableixen una sèrie de compensacions als titulars dels drets. Quan semblava que Google ja havia superat el primer entrebanc (el del copyright) salten les alarmes antimonopoli als dos costats de l’Atlàntic: hi ha el temor que en un futur no massa llunyà Google es faci amb el control de la indústria dels continguts digitalitzats. Hi ha una pluja de més de 400 apel·lacions per part d’associacions, escriptors, hereus, catedràtics de dret i empreses com Yahoo, Amazon i Microsoft que denuncien pràctiques monopolístiques.El Tribunal Suprem de Nova York retarda la vista del cas (prevista per ara fa un mes, el 7 d’octubre) per donar més temps a les parts per tal que negociïn en altres termes. Però, tot i que el preacord seria de vigència única als Estats Units, les repercussions del pla Google són planetàries donat que entre les obres digitalitzades n’hi ha de tot arreu.
A Europa, el primer govern que s’ha oposat formalment al pacte ha estat Alemanya, secundada pels editors francesos, que fa uns dies s’enfrontaven amb Google a un tribunal de París. Demanaven al jutge que impedís la digitalització massiva i indiscriminada de les biblioteques públiques en considerar que es vulneren els drets dels autors.
La Comissió europea es va reunir a principis de setembre amb Google, editors, biblioteques i altres parts interessades per analitzar l’impacte de l’aliança nord-americana. En principi, la majoria –governs inclosos—rebutja el model americà (que xoca obertament amb la legislació comunitària en matèria de propietat intel·lectual) i aposten pel seu propi projecte comunitari: Europeana. La digitalització de la cultura, entenen, ha de ser impulsada des de les institucions públiques i no des del sector privat (no ha de ser un negoci).
Com en altres sectors de la societat, és bo que públic i privat interactuin per anar avançant. Tant de bo que el projecte de biblioteca Universal accessible per a tothom i respectant els drets de tots (autors, ciutadans, empreses editores, etc) es vagi fent realitat!
0 Responses to “La digitalització de llibres: públic vs privat”
Leave a Reply