Planificació i avaluació de polítiques d´informació

Una vegada hem fet l’anàlisi d’una política pública, és molt recomanable, per no dir imprescindible fer-ne una avaluació. Però, què significa avaluar? Si ho hem de dir d’una manera senzilla, avaluar significa indicar el valor d’una cosa. No obstant això, molts són els autors que han volgut aproximar-se a aquest terme al llarg de la història.

El primer autor a parlar-ne fou Tyler, que amb la seva definició donà lloc a la perspectiva clàssica de l’avaluació per objectius. És una descripció molt senzilla, que ens informa del fet que l’avaluació consisteix a analitzar les diferències entre una situació desitjada i la que es produeix realment.

Scriven, per altra banda, en l’activitat metodològica de l’avaluació té molt en compte la diferenciació entre mèrit i valor d’alguna cosa. Això és perquè el valor d’una acció ve donat pel grau de necessitat de fer-la, mentre que el mèrit fa referència a la bona realització d’alguna cosa.

Wholey(1975), en la seva definició d’avaluació posà èmfasi en la necessitat de millorar els programes objecte d’avaluació, és a dir, en la necessitat de treure un profit de l’avaluació.

Posteriorment, la definició que fan d’avaluació autors com Aguilar o Ander-Egg (1992) recull els trets característics de l’avaluació com a procés sistemàtic de valoració o judici.

Més envant, Subirats va formular la seva definició d’avaluació, segons la qual suposa que tant l’opinió pública com l’administració pública tenguin un coneixement millor dels programes d’acció del govern i que es puguin beneficiar de la informació que genera l’activitat avaluadora per saber si s’ha millorat en la presa de decisions o l’execució de programes.

Evert Vedung (1996) és el primer autor que limita l’avaluació al context de les accions governamentals. Per altra banda considera que si l’avaluació es basa en la valoració dels mèrits, la importància i el valor pressuposa l’adopció d’uns criteris i normes de decisió que permetin jutjar la idoneïtat de les intervencions públiques.

Francisca Tortell

 La política pública d’informació que analitzo en aquest curs és l’aplicació de l’Agenda Local 21 a un municipi en concret. És per això que m’agradaria enllaçar el tema amb aquesta intervenció en el bloc. Com sabeu, l’AL21 és un projecte que es mostra a favor de la sostenibilitat, és a dir a favor de  satisfer les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat per satisfer les necessitats de les generacions futures. En aquest sentit m’agradaria dir que molts del problemes mediambientals actuals són el resultat de les pautes de producció i consum dels que vivim en països rics.

Aquests dies, la notícia el segrestament d’un vaixell pesquer del nord d’Espanya, l’Alakrana, és comentada per tothom.  La meva intenció no és jutjar la gestió d’aquesta crisi per part del govern; ni la política d’informació que segueixen amb els familiars dels segrestats, ni el tractament que en fan de la notícia els mitjans de comunicació; ni parlar de si els pirates són menors d’edat; ni de si el vaixell havia passat els límits de la zona de seguretat… D’aquestes qüestions se n’han ocupat tant periodistes experts com la gent del carrer, que també ha dit la seva. Més que de parlar de tot això, voldria tractar la notícia des d’un altre punt de vista. Per això, vull formular algunes preguntes que deixo enlaire, sense voler justificar en cap moment l’acció d’aquests pirates. Són les següents: Algú s’ha demanat en quina situació es troben aquestes persones? Què els duu a cometre aquestes accions?

A nivell mundial els recursos pesquers minven per la manca de restriccions sobre l’ús de la tecnologies de pesca molt avançades. Això és una realitat que  veuen a Mallorca els pescadors professionals  com a la resta del planeta. En zones d’Àsia, Àfrica i d’Amèrica del Sud la sobrepesca exercida per la població local s’agreuja per l’acció de les flotes pesqueres dels països rics. Estic parlant de vaixells com l’Alakrana, amb una tripulació millor o pitjor pagada que s’arrisca a pescar en zones suposadament perilloses i plenes de pirates. Segons l’ONU, aquests caladors  es troben sobreexplotats o esgotats.

Les subvencions mundials de pesca són un incentiu per a les flotes pesqueres d’altura, sovint massa grans pels recursos pesquers disponibles i que operen en les esmentades zones. Per tant, el que pens és que tal vegada s’hauria d’instaurar un altre tipus de política pública en aquest sentit; o com a mínim aplicar-hi una correcció per conciliar els incentius públics i privats amb la necessitat de protecció ambiental, i en definitiva amb la sostenibilitat.

 Francisca Tortell Calvó