Planificació i avaluació de polítiques d´informació

Llegeixo l’informe Bangemann (cas pràctic,pàg.22).Sorprèn en aquesta declaració seminal el leivmotiv que desplaça el garantisme inicial de l’informe: el centre de gravetat haurà d’èsser el sector privat. Si el finançament s’ha de depositar en l’estrategia global dels empresaris , la llibertat d’expresió comercial, com atenuar després des de la societat civil l’utilització de l’esfera pública amb fins publicitaris  (Habermas) . Hauriem de recordar com els científics pioners d’internet van guanyar-se un espai propi (libertari, diu Castells) propici per a la llibertat de pensament i d’expresió i financiat amb diners públics. No és pas casual que els països skaters o millor posicionats siguin els que tenen estructures socials mès sólides.Aquests dies l’Unió Internacional de Telecomunicacions informa que la penetració de les TIC és continua tot i que desequilibrada i, malgrat el creixement exponencial de la telefonia mòbil als països més pobres, la bretxa digital es manté. Doncs bé, resulta paradoxal que una declaració del Consell Europeu inoculi, al meu parer, la disolució del propi Informe (fins i tot de qualsevol política que vulgui reduïr disparitats d’origen) ja que al desplaçar la responsabilitat cap el mercat equipara perillosament llibertat de comerci i llibertat (el finançament no és pas gratuït, per exemple, els riscos d’una recerca pionera  tipus ARPANET ,basada en l’deal de la comunicació estructurada entre centres de recerca, els van assumir l’administració). Que hauria d’èsser l’OMC qui administrès aquest nou fenòmen? Hauriem de deixar que els fluxes informacionals siguin regits per la sanció del consumidor? Crec que hi ha un aspecte pervers en tot plegat ja que el propi Informe liquida una solució política , amb el pretexte del finançament, al problema de desigualtats i les dues velocitats i propicia la creació de nous desequilibris entre grups socials i països. Penso en aquest moment en els aspectes bàsics propis d’una política d’informació a llarg termini, amb concreció legal i reguladora. El Brasil és un cas interessant d’sprinter (IDC) amb dificultats objectives per a desenvolupar la missió del Livro Verde da Sociedade de Informação (2000) i que tindrien dificil recorregut en mans de l’iniciativa privada. Si ha estat el propi neoliberalisme qui ha propiciat l’exclusió d’una gran part de la població com confiar així a les forces del mercat i als operadors dominants el canvi ? La lògica d’inclusió propia de las tecnologies no es fa realitat en l’actualitat a la major part del món llevat que es pensi que comprar un ordinador és una manera acabada d’inclusió. Aquest Informe seminal ignora l’arbre polític al que pertany i amb el qual idealment s’hauria d’enfilar.