Author Archive for sfarred

Polítiques sobre la intolerància

Fa l’efecte que des de fa ja uns quants anys la tinent d’alcalde d’Iniciativa, la senyora Imma Mayol, té un veritable problema entre mans amb el tema de les narcosales a Barcelona. Des de l’encesa polèmica que l’obertura de la narcosala a la Vall d’Hebron va provocar entre l’opinió pública barcelonina, els ulls d’aquesta estan molt atents a qualsevol nou moviment que es faci a aquest respecte en qualsevol dels districtes de la ciutat. El més afectat, el de Ciutat Vella, amb el barri del Raval com a punta de llança d’un problema que va accentuar-se enormement amb el tancament del complexe de Can Tunis, lluita ara per dignificar la seva imatge i assolir una convivència veïnal estable, molt devaluada des de que la sala Baluard de venopunció va començar a donar servei als drogodependents.

Ara, poc després d’haver-se anunciat la necessària ampliació de les reduïdes instal·lacions d’aquest centre, el govern d’Iniciativa s’enfronta a la incòmoda tasca d’anunciar l’obertura de tres nous centres a la ciutat, guardant-se molt bé de donar detalls definitius sobre la seva ubicació exacta, per tal d’evitar represàlies veïnals properes a les que es van viure a la Vall d’Hebron fa no gaire. I és que el tema de les narcosales no agrada a la població, no fa falta ser cap savi per adonar-se’n. 

Però abans de jutjar d’intolerant una resposta com aquesta, convindria fer una lectura acurada del problema per entendre veritablement les seves raons. Una narcosala és un centre destinat a facilitar espais de venopunció a drogoaddictes en condicions sanitàries adequades, que facilitin un consum allunyat de riscs de contagi de malalties i que a més propiciï que els afectats no hagin de punxar-se a l’aire lliure en vies públiques i no perjudicar així la seva imatge ni la de l’entorn urbà. Segons això, pocs dubten de la necessària labor social que exerceixen aquests centres, però el problema no és tant la seva existència, sinó la seva escassedat. El fet de que els veïns d’un districte sense gairebé problemes actuals de drogodependència com el de la Vall d’Hebron es queixessin de que en el seu entorn s’instal·lés una narcosala, no provenia tant d’aquest fet en sí com de que el problema que estava patint el Raval semblava voler traslladar-se als límits exteriors de Barcelona, fora dels ulls de l’opinió externa promoguda pel turisme. Una narcosala no és cap problema en sí mateixa, sino que el que ho és són els narcotraficants que s’instal·len a les seves rodalies. Aquests camells volten a la cerca dels seus potencials clients, normalment joves que en un alt nombre no resideixen al barri on es troba el centre d’atenció.

Arribem aquí al tema comentat de l’escassedat. El que no s’hauria de fer és esquematitzar les coses i concloure que és la gent la que mostra actituds intolerants cap a un col·lectiu al que s’ha d’ajudar en comptes d’intentar excloure’l. Això no és cert, i la política informativa davant —i per als— mitjans de comunicació per part d’alguns membres del govern ha estat en molts casos del tot inacceptable a aquest respecte. El problema real no és que sobrin narcosales, sinó tot el contrari, que en falten. El govern hauria de decantar-se obertament cap a la necessitat d’una sala pròpia a cada districte, adequada al seu col·lectiu afectat. No es poden anar tapant forats i traslladant constantment el problema de lloc, perquè precisament la desubicació dels drogodependents provoca que en comptes de ser atesos a prop del seu domicili tinguin la necessitat de desplaçar-se a barris molt allunyats, acabant en molts casos deambulant pels seus carrers a l’espera de noves dosis i convertint-se aleshores en el blanc perfecte per als qui realment s’aprofiten de tota la seva desgràcia: els traficants.

Només coneixent realment el problema podrem entendre les solucions aportades per les dues bandes i avaluar realment quina és la nostra postura al respecte. La manca d’informació, o la informació selectiva porta a l’engany i a l’acceptació passiva de solucions poc adequades als interessos de tothom, i això la classe política ho sap molt bé. Cal doncs que tractem de fem un esforç per tractar de veure aquest tema i altres similars en tota la seva complexitat; només així estarem preparats per a jutjar-los en la seva justa mesura.

Conflicte d’interessos

La Ministra de Cultura Ángeles González-Sinde ha desencadenat una veritable revolució entre la societat internauta amb les seves declaracions sobre l’actuació judicial que es preveu sobre el propietaris de pàgines web que violin a gran escala els drets d’explotació dels autors dels continguts difosos en aquests sites. Des de la irrupció de la Gran Xarxa a les nostres vides, aquest ha estat un tema debatut àmpliament, i no sembla que de moment la cosa es decanti cap a una banda o l’altra… És obvi que la democratització en la difusió dels continguts intel·lectuals a travès d’Internet ha provocat que molts treguin un profit econòmic deslleial respecte als autors i responsables d’aquests continguts. Però també és cert que els que al final han acabat per carregar amb la responsabilitat han estat, de manera indirecta o directa, els propis usuaris. La cultura és un be universal, i sembla afortunadament que això ningú ho vol discutir; els drets a la llibertat d’expressió, al reconeixement de l’autoria i l’explotació sobre les pròpies obres també ho són… Aleshores? qui és realment el responsable del mal ús dels continguts a la Xarxa? Què és realment un mal ús de la cultura? Qui hauria de regular i posar d’acord tots aquests interessos enfrontats? Tots veiem que les organitzacions suposadament encarregades de fer-ho no semblen gaire disposades a adaptar-se als nous temps i afrontar el canvi d’escenari tecnològic veient-lo com un repte i no pas com una amenaça. Les eines a fer servir en un entorn global com l’actual ja no es poden basar en solucions antigues o adaptades a altres medis no comparables amb Internet o les tecnologies digitals. Cal una revisió a fons de les estratègies de regulació d’aquests conflictes, tenint sempre present que l’usuari final s’ha de veure beneficiat per les possibilitats que la nova cultura posada al seu abast li ofereix, en comptes de convertir-lo en el culpable d’un mal que segurament ni existeix.

Logo EuropeanaEn el nostre entorn, Europeana va néixer ara fa un any impulsada com el gran abanderat de la nostra cultura continental. Com un enorme connector de repositoris que ja compta amb més de 5 milions de documents i que preveu per l’any vinent un augment espectacular de les seves xifres de visites, Europeana ha fet plantejar al Govern de la UE la necessitat de creació d’un organisme que reguli els drets d’autor a nivell europeu, una tasca complicada, no només per la complexitat d’unificar i alhora respectar les legislacions respectives dels diversos països participants, sinó sobretot perquè aquestes lleis es troben en ple procés d’adaptació a la nova realitat. I és que, com diu la Comissària de Societat de la Informació i Mitjans de Comunicació, el que caldria fer seria accentuar allò que és positiu i minimitzar el que no ho és tant… Però el canvi, pel que veiem, no sembla endevinar-se ni fàcil, ni adaptat al gust de tothom, així que cadascú posi a cada costat de la balança el que millor consideri i… que es faci joc!

L’arribada de l’e-book desencadena una nova guerra de formats

L’e-book ja és aquí, i qualsevol que hagi visitat una botiga d’electrònica o informàtica ho haurà pogut comprovar amb els seus propis ulls. Fa uns dies la nostra companya Montse, en el seu post publicat a aquest mateix blog amb el títol “Nadal de lectures electròniques” ens comentava els grans avantatges que aquesta nova eina tecnològica ens reportarà en un temps breu, donat que la seva aparició massiva ja és imminent… o encara no?

Ningú no pot negar ja avui l’enorme potencial que ofereix aquest nou aparell, encara que molts romàntics —els mateixos probablement que enarboraven una actitud obertament contrària a la irrupció de la fotografia digital o la telefonia mòbil—, es neguin en rodó a acceptar que un dia deixaran de banda el paper per la lectura en una pantalla que, a efectes pràctics, és tan còmoda o fins i tot més cque el suport de cel·lulosa tradicional. Afegit a això, la postura obertament bel·ligerant de molts editors —i ara parlem del nostre país— els quals no acaben de veure clars els beneficis d’aquesta nova modalitat de distribució de continguts, està dificultant l’entrada d’aquesta nova tecnologia, tot i que afortunadament està molt lluny d’evitar-la. Com acostuma a passar, ens trobem davant d’una actitud d’amenaça davant del canvi, en comptes del repte que hauria de ser. El fet de que entitats com CEDRO o la SGAE romanguin encara reacis a la difusió dels continguts dels autors espanyols que estan sota la seva protecció —tot i que el paper d’aquestes entitats ha quedat en tel·la de judici darrerament—no evitarà allò inevitable, i el llibre electrònic acabarà sent, com ja ho és als Estats Units, una revolució tecnològica que ens afectarà a tots.

No obstant això, el negoci lucratiu que acompanya al neonat e-book és massa atractiu per als grans fabricants, que com ja és habitual davant d’una novetat tecnològica, s’esveren en crear dispositius i patentar tecnologies per evitar repartir un pastís de beneficis que s’aventura molt suculent. L’exclusivitat, però, és arriscada, i encara està per veure com reaccionarà el mercat internacional (i el nostre) davant del Kindle d’Amazon, un e-book exclusiu d’aquest distribuidor gegant que compta amb l’enorme avantatge de disposar dels drets de reproducció de mil·lers d’obres amb drets d’autor. Inconvenient? Com sempre, el format, de reproducció exclusiva en l’aparell distribuït per ells. Sobre el tema, un article interessant aparegut fa uns dies a El País sobre com està l’estat de la qüestió… cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.

De formats n’hi ha molts, tot s’ha de dir, i caldrà veure també si l’e-pub, format respatllat per Google obert a multitud de fabricants (els apunts d’aquesta mateixa assignatura els tenim disponibles en aquest format), o el  propi d’Apple que ens comentava la Montse en el seu post, podran fer front al difós Kindle en territori nord-americà o potser serà algun altre el que s’acabarà emportant el gat a l’aigua.

He de confessar que jo mateixa no he pogut resistirme a aquest nou caprici, i després de moltes voltes als formats i a les marques, em vaig llançar a adquirir fa només un mes un e-book. Tot i que la tecnologia encara és incipient i els continguts disponibles molt restringits, puc assegurar que aquest aparell ha respòs sobradament a les meves expectatives, i que les possibilitats que m’ofereix compensen de moment les carències que sé que en breu seran millorades pel mercat, a banda de l’encara preu elevat que suposa la seva adquisició. No és aventurat preveure com d’aqui a poc temps veurem l’e-book completament instal·lat en les nostres vides: en l’àmbit acadèmic ja s’anuncia com la gran innovació en escoles, instituts i àmbit universitari, i a nivell lúdic, malgrat les pugnes pels drets d’autor, serà indefectiblement el substitut del llibre tradicional. Caldrà veure, però, què passarà també amb una política de preus dels continguts de moment poc clara i que s’endevina certament abusiva (el preu d’un llibre electrònic justifica el seu cost i els drets d’autor?, visiteu l’apartat d’Amazon dedicat a aquesta tecnologia o els preus de publicacions seriades a la web d’ARCE…).