En aquest cas comentaré un article publicat pel consultor i especialista en la matèria Osvaldo Feinstein, antic assessor del Departament d’Avaluació del Banc Mundial.
Feintein planteja una breu visió global de l’avaluació com a concepte i tipologia, per passar ràpidament a plantejar les seves opinions al respecte, com per exemple que el tipus d’avaluació més habitual és ex ante, i els objectius de la mateixa són la possibilitat d’aprendre de l’experiència (a partir d’avaluacions formatives) i la necessitat i obligació de retre comptes davant els poders públics (a través d’avaluacions “sumatives”).
Com a criteris d’avaluació més importants planteja: la rellevància o pertinència del que s’avalua, la eficàcia o efectivitat i l’eficiència.
Altres criteris no tant rellevants serien els resultats sostenibles, el desenvolupament institucional i la coherència de les polítiques i programes, tot i que Feinstein relaciona aquests conceptes amb els criteris més importants reflectits anteriorment.
L’exposició de Feinstein, amb un elevat grau d’exhaustivitat i aprofundiment en la matèria, considera que les polítiques públiques es poden agrupar en: polítiques com a tractaments (associades a un programa o projecte) i polítiques no vinculades a programes o projectes.
L’avaluació es podria resumir en aquest quadre:
|
Finalitat |
Per què? |
Aprenentatge / Retre comptes |
|
Agents |
Qui? |
Autoavaluació / Independent |
|
Objecte |
Què? |
Projectes /Programes / Polítiques públiques |
|
Moment |
Quan? |
Ex ante / Al moment / Ex post |
|
Cobertura |
Quant? |
Costs i beneficis / Nivell òptim |
|
Mètodes |
Com? |
Tractament (Criteris: rellevància, eficàcia, eficiencia) |
|
Ús |
Factors |
Oportunitat / Credibilitat / Disseminació |
Per últim, Feinstein dóna una sèrie de consells com per exemple, inculcar una cultura d’avaluació configurant una arquitectura avaluadora (realitzar autoavaluacions, revisades per organismes independents) i la formació dels avaluadors.
Consulteu el text complet.