Archive for the 'Uncategorized' Category

Espanya al CeBIT 2010

Voldria comentar-vos una notícia relacionada amb la Societat de la Informació i el nostre país que he llegit recentment: Espanya ha estat elegida país associat del CeBIT 2010.

Bé, molts de vosaltres us preguntareu què és aixó del CeBIT, doncs és la major fira que se celebra a nivell mundial en matèria de Tecnologies de la Informació i la Comunicació; cal dir que és una fira que se celebra anualment a Hannover.

Segons la pròpia organització del CeBIT, el nostre país ha estat escollit com a Partner Country pel seu espectacular desenvolupament en l’àmbit de la Societat de la Informació en els últims anys. El Partner Country de cada edició del CeBIT adopta un paper principal en l’esdeveniment i la seva participació es tradueix en la instal·lació de pavellons amb la presència d’un gran nombre d’empreses nacionals que exposen els seus serveis, ofereixen conferències, etc.

A més, l’edició de 2010 tindrà lloc entre els dies 2-6 de març d’aquest any, que casualment coincidirà amb la presidència española del Consell de la Unió Europea, que Espanya exercirà durant el primer semestre de 2010.

Bé, suposo que serà una bona empenta pel nostre país. Aquí us deixo un enllaç per si voleu ampliar informacions: http://www.cebit.de/homepage_e

¿Privatización en época de crisis?

El fenómeno de la crisis está generando mayores bolsas de desempleo y menores niveles de ingresos en la población en general y en las distintas administraciones. Los recortes presupuestarios proliferan y se plantea, bajo la necesidad de una eficiencia garantizada, la participación de la empresa privada en la organización de servicios públicos.

En un campo como la salud, no obstante, se genera un dilema en el sentido de que los costes globales con la privatización son mayores y se reduce la accesibilidad a las prestaciones para todo el mundo.

En este momento se trata d eabogar con más fuerza por una política sanitaria que apueste por lo público, por prestación de servicios de calidad, equitativos, que se costeen a través d elos presupuestos generales y que no se deteriore un servicio que ha de ser de calidad de todo para todos.

Estamos viviendo un fenómeno inaudito que consiste en socializar pérdidas en época de vacas flacas y privatizar beneficios en épocas de bonanza económica.  Parece que la crisis la van a pagar las clases medias, bajas y el Estado. Este modelo capitalsita neocon es el que está presente en Estados Unidos y hemos de cuidarnos para que no se importe silenciosamente.

Incluso estamos viviendo situaciones en las que se plantea privatizar la gestión de políticas de empleo públicas para disminuir el paro. El debilitamiento de los servicios públicos de empleo es un fenómeno que no está sucediendo solamente en España sino en toda la Unión Europea. Este debilitamiento es consecuencia de otro tipo de fenómenos como son los cambios demográficos, la incorporación de las nuevas tecnologías, los cambios en el mercado laboral y la aparición de otras formas de búsqueda de trabajadores.

Se trataría de invertir en modernizar todos estos servicios para hacerlos más ágiles desde la gestión pública de forma que pudieran ser competitivos y se consiguiera una mayor protección de lo social frente a la gestión privada.

El derecho a un sistema sanitario digno, el derecho a un puesto de trabajo digno necesitan de un respaldo desde la gestión gubernamental.  Necesitamos sistemas de empleo y sistemas sanitarios fuertes que nos ayuden al equilibrio social.

IGOP, Institut de Govern i Polítiques Públiques

Cercant informació sobre universitats que ofereixen estudis especialitzats en temes de Polítiques Públiques he conegut l’existència d’una institució molt interessant: IGOP, Institut de Govern i Polítiques Públiques, que pertany a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Aquest institut universitari esta format principalment per investigadors de ciències polítiques i sociologia però no deixa de banda experts en temes com la geografia, l’economia, l’antropologia, el dret i les ciències ambientals. Els investigadors desenvolupen la seua feina en dos tipus de recerca la bàsica i l’aplicada.

Els projectes de recerca bàsica concursen pel seu finançament a les convocatòries d’organismes con la Unió Europea, el Ministeri d’Educació o la Generalitat de Catalunya i sorgeixen de les propostes fetes per l’IGOP. Els projectes de recerca aplicada no han de concursar pel finançament ja que sorgeixen d’acords i convenis entre les institucions públiques i l’IGOP.

La formació és una altra de les seues missions i per això amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona l’IGOP va crear l’Escola de Polítiques Socials i Urbanes on es duen a terme estudis de postgrau i altres activitats relacionades amb la formació. A més, des del curs 2008-2009, també compta amb un estudi de doctorat propi, el doctorat en Polítiques Públiques i Transformació Social.

Com es diu a la seva pàgina web: “Aquest Estudi de Doctorat té per objectiu formar professionals de la investigació d’alt nivell en les ciències socials, especialitzats en l’àmbit temàtic de les polítiques públiques i la transformació social”. Per la qual cosa pareixen uns estudis totalment especialitzats en la matèria que estem treballant a aquesta assignatura.

Información contra el tabaco

Curiosa la última iniciativa del Gobierno Vasco en materia de sanidad. El personal sanitario ha sido movilizado en una lucha contra el tabaco. ¿Cómo? Los médicos de familia, pediatras, matronas, dentistas… sorprenderán uno de estos días -y aunque no venga al caso- a sus pacientes con esta pregunta : «¿Es usted fumador?». Si es que no, ahí se acabará todo, pero si la respuesta es afirmativa seguirán con su ‘ofensiva’: «¿Y ha pensado en dejar el tabaco?». Dependiendo de su contestación, seguirán adelante con su plan, que no es otro que intentar ‘desarmar’ a los fumadores, tal como recoge el Programa de Prevención y Control del Tabaquismo presentado ayer por el Gobierno vasco en el Parlamento. Más sorprendente es que esto mismo ocurrirá si el ciudadano acude a la consulta del pediatra con un hijo afactado por asma, si se trata de una embarazada que se presenta ante su matrona o su tocólogo e, incluso, si se encuentra usted con la boca abierta y a punto de sucumbir al torno del dentista. Hasta su farmacéutico podrá abordarle si aparece pidiendo un chicle de nicotina.

Hay aproximadamente más de medio millón de fumadores en Euskadi y el reto de la Administración es reducir estas cifras y para ello ha decidido movilizar a sus efectivos sanitarios en esta lucha. En esta primera fase, la metafórica ‘ofensiva’ se centra en los servicios médicos, en que éstos se impliquen para informar, aconsejar y finalmente ‘convertir’ a cada vez más vascos en ex fumadores. Los profesionales serán instruidos para poder ofrecer a sus pacientes lo que han dado en llamar el ‘consejo breve’, un empujón para que los que tengan intención, aunque sea pequeña, de dejar el hábito den el primer paso. Se trata, en lenguaje publicitario, de incrementar el número de ‘impactos’ para que los fumadores se den cuenta de su ‘error’ (insistir en lo que les puede pasar por culpa del tabaco, en las muertes que se producen, en los peligros, las enfermedades…). El concepto de ‘consejo breve’, eso que los profesionales sanitarios aportarán a partir de ahora se basa en las cinco fases, las cinco ‘A’: Primero ‘averiguar’, preguntar cuánto fuman, cuándo, dónde. Segundo, ‘aconsejar’ de forma decidida, involucrar al paciente y saber si se ha planteado dejarlo, hablar con él, iniciar un intercambio. Después, ‘apreciar’ la disposición, saber en qué fase se encuentra en su decisión de abandonar el hábito, porque si está en una fase precontemplativa, es decir, si lo ve como algo de futuro, va a ser mucho más difícil que si ya lo tiene claro. En cuarto lugar estaría la fase de ‘ayuda’, en la que, si quiere, se le emplaza a volver otro día para seguir hablando del tema. Y, por último, ‘acordar’ un plan de actuación, concretando el tiempo y la forma para la deshabituación.

Otra de las propuestas es que tres centros de salud (uno por cada provincia) elegidos entre los que tengan una mayor incidencia en adicción al tabaco tendrán unidades especializadas en tabaquismo con terapia individual o grupal. Esta ayuda estará dirigida a un sector escogido de la población, fundamentalmente a fumadores con patologías orgánicas, a aquellos que hayan tenido varios intentos previos de dejarlo y a mujeres embarazadas o con niños lactantes. Los fumadores que completen la terapia, ya sea grupal o individual, tendrán a su disposición una consulta telefónica para poder realizar un seguimiento de su proceso.

Por otro lado, y esto ya sería un futurible, el departamento de Salud estudia -y para ello ha solicitado ya la elaboración de un informe- la posibilidad de financiar tratamientos farmacológicos, es decir, chicles, pastillas, parches… Como ejemplo, un tratamiento de dos meses con pastillas de bupropion, que inhibe el deseo de fumar, cuesta entre 130 y 150 euros -algo similar al dinero que supone fumarse una cajetilla diaria durante ese mismo tiempo-.

Si cuando Osakidetza (el Servicio Vasco de Salud) anunció hace unos días que pagará los tratamientos de cambio de sexo a las personas transexuales se levantó polvareda, habrá que ver qué pasa si decide ofrecer gratis estos fármacos. Y en plena crisis. Veremos…

Saludos,
F. Rubén Lamas

Drets d’autor

DRETS D’AUTOR

 

A finals del passat mes de novembre és va realitzar a Madrid El Tercer Fòrum Internacional de Continguts Digitals (FICOD) on es van reunir representants del món literari per intercanviar postures sobre el futur del llibre electrònic.

Un dels temes que es va tractar va ser la preocupació d’aquest sector per la protecció dels drets d’autor a causa de la pirateria a través d’Internet, tal com ha passat amb la música.

El principal problema en el qual ens trobem és que hi ha una mancança en la llei actual ja que no contempla la protecció de la propietat intel·lectual de les creacions artístiques a Internet. Per exemple, treballo en l’edició d’una revista en paper la qual també es pot trobar piratejada a Internet.

Com es podria solucionar el problema de la pirateria a Internet? Des del meu punt de vista, hi hauria d’haver noves alternatives per gestionar els drets d’autor. El públic té dret a la informació però el creador té dret a guanyar-se la vida.

Una altra opció seria que hi haguessin empreses com Google Llibres que s’encarreguessin de pagar els drets d’autor. A més, crec que com més alt sigui el nombre de llibres digitalitzats amb autorització, menys pirateria hi hauria.

 

Com a conclusió destacaria que la pirateria sempre ha existit i sempre existirà. Només cal recordar les còpies que es feien amb cintes de cassette, les fotocòpies de llibres… Realment s’ha d’anar amb compte amb Internet ja que és un gran mitjà de difusió de tot tipus d’informació però s’han de protegir les creacions artístiques. S’ha d’actualitzar la Llei de forma immediata per tal de protegir les obres d’autor en un futur.

 

Podeu consultar aquesta notícia del diari Periodico sobre la pirateria tractada en aquest fòrum:

http://elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=662973&idseccio_PK=1012&h=

També podeu donar un cop d’ull en aquest article on Google Llibres ha de pagar indemnitzacions als editors de llibres:

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=662257&idseccio_PK=1021

 

Salutacions,
Txell

Comissió TIC.Cat

M’agradaria fer referència a la Comissió que es va constituir el passat dimecres dia 2 de desembre, Comissió TIC.Cat, que és l’instrument de coordinació i de participació de totes les institucions que col·laboren en el Pla TIC.Cat, un pla creat al maig del 2009 amb l’objectiu de millorar la competitivitat de les empreses catalanes en el sector de les TIC.

La Comissió TIC.Cat està formada per representants del Govern i entitats empresarials, col·legis i associacions professionals, universitats, centres tecnològics i entitats que faciliten i han estat creades per millorar la comunicació i la col·laboració entre totes aquelles persones encarregades de desenvolupar el sector de les noves tecologies de la informació a Catalunya.

Els objectius d’aquesta Comissió són establir una via de diàleg entre l’Administració i les empreses del sector de les TIC per impulsar les empreses que s’hi dediquen, i d’aquesta manera poder posar en comú tots aquells problemes i dubtes que sorgeixen en el desenvolupament de la seva tasca diària.

El fet de voler incentivar i promocionar el sector públic i privat amb iniciatives com aquesta a través de les noves tecologies de la informació, és un gran pas, a la vegada que és un gran repte pel futur ja que amb això es vol aconseguir una millora en les empreses/negocis a través de la innovació, l’elaboració de nous productes i serveis, mitjançant sempre la cooperació entre les diferents empreses que formen i poden arribar a formar part d’aquest projecte. Un projecte amb una durada de 4 anys que pot impulsar enormement les possibilitats de les empreses catalanes a nivell internacional si el Pla TIC.Cat realment es duu es realitza en els termes que s’han marcat.

Polítiques sobre la intolerància

Fa l’efecte que des de fa ja uns quants anys la tinent d’alcalde d’Iniciativa, la senyora Imma Mayol, té un veritable problema entre mans amb el tema de les narcosales a Barcelona. Des de l’encesa polèmica que l’obertura de la narcosala a la Vall d’Hebron va provocar entre l’opinió pública barcelonina, els ulls d’aquesta estan molt atents a qualsevol nou moviment que es faci a aquest respecte en qualsevol dels districtes de la ciutat. El més afectat, el de Ciutat Vella, amb el barri del Raval com a punta de llança d’un problema que va accentuar-se enormement amb el tancament del complexe de Can Tunis, lluita ara per dignificar la seva imatge i assolir una convivència veïnal estable, molt devaluada des de que la sala Baluard de venopunció va començar a donar servei als drogodependents.

Ara, poc després d’haver-se anunciat la necessària ampliació de les reduïdes instal·lacions d’aquest centre, el govern d’Iniciativa s’enfronta a la incòmoda tasca d’anunciar l’obertura de tres nous centres a la ciutat, guardant-se molt bé de donar detalls definitius sobre la seva ubicació exacta, per tal d’evitar represàlies veïnals properes a les que es van viure a la Vall d’Hebron fa no gaire. I és que el tema de les narcosales no agrada a la població, no fa falta ser cap savi per adonar-se’n. 

Però abans de jutjar d’intolerant una resposta com aquesta, convindria fer una lectura acurada del problema per entendre veritablement les seves raons. Una narcosala és un centre destinat a facilitar espais de venopunció a drogoaddictes en condicions sanitàries adequades, que facilitin un consum allunyat de riscs de contagi de malalties i que a més propiciï que els afectats no hagin de punxar-se a l’aire lliure en vies públiques i no perjudicar així la seva imatge ni la de l’entorn urbà. Segons això, pocs dubten de la necessària labor social que exerceixen aquests centres, però el problema no és tant la seva existència, sinó la seva escassedat. El fet de que els veïns d’un districte sense gairebé problemes actuals de drogodependència com el de la Vall d’Hebron es queixessin de que en el seu entorn s’instal·lés una narcosala, no provenia tant d’aquest fet en sí com de que el problema que estava patint el Raval semblava voler traslladar-se als límits exteriors de Barcelona, fora dels ulls de l’opinió externa promoguda pel turisme. Una narcosala no és cap problema en sí mateixa, sino que el que ho és són els narcotraficants que s’instal·len a les seves rodalies. Aquests camells volten a la cerca dels seus potencials clients, normalment joves que en un alt nombre no resideixen al barri on es troba el centre d’atenció.

Arribem aquí al tema comentat de l’escassedat. El que no s’hauria de fer és esquematitzar les coses i concloure que és la gent la que mostra actituds intolerants cap a un col·lectiu al que s’ha d’ajudar en comptes d’intentar excloure’l. Això no és cert, i la política informativa davant —i per als— mitjans de comunicació per part d’alguns membres del govern ha estat en molts casos del tot inacceptable a aquest respecte. El problema real no és que sobrin narcosales, sinó tot el contrari, que en falten. El govern hauria de decantar-se obertament cap a la necessitat d’una sala pròpia a cada districte, adequada al seu col·lectiu afectat. No es poden anar tapant forats i traslladant constantment el problema de lloc, perquè precisament la desubicació dels drogodependents provoca que en comptes de ser atesos a prop del seu domicili tinguin la necessitat de desplaçar-se a barris molt allunyats, acabant en molts casos deambulant pels seus carrers a l’espera de noves dosis i convertint-se aleshores en el blanc perfecte per als qui realment s’aprofiten de tota la seva desgràcia: els traficants.

Només coneixent realment el problema podrem entendre les solucions aportades per les dues bandes i avaluar realment quina és la nostra postura al respecte. La manca d’informació, o la informació selectiva porta a l’engany i a l’acceptació passiva de solucions poc adequades als interessos de tothom, i això la classe política ho sap molt bé. Cal doncs que tractem de fem un esforç per tractar de veure aquest tema i altres similars en tota la seva complexitat; només així estarem preparats per a jutjar-los en la seva justa mesura.

Els llibres oblidats…

Els llibres oblidats…

Hola a tots,

 

Acabo de llegir un parell de post relacionats amb l’e-book i immediatament m’ha entrat la melangia davant d’una realitat imminent: el llibres en format paper desapareixeran.

Ja fa molts anys que es parla del llibre electrònic i sempre pensava que no ho veuria. Però me n’adono que la seva arribada serà més ràpida del que em pensava. De fet, fa dies que amb els companys de feina comenten l’entrada immediata del llibre electrònic a Espanya ja que als Estats Units ha tingut una molt bona rebuda i difusió. I, com sempre, anem darrere dels Estats Units. (http://www.cnnexpansion.com/tecnologia/2009/08/19/ebook-se-hace-popular-en-estados-unidos)

 

L’e-book és un gran invent. Ens estalviarem paper, guanyarem espai, una portabilitat còmode i sobretot econòmic. De fet, potser serà una manera de guanyar lectors…

Fa molts anys que estic al món editorial i, per tant, envoltada de paper ple de contingut i de fotografies espectaculars. Encara que cregui que l’e-book té molts beneficis, m’entristeix que a la llarga es deixin d’editar llibres en format paper, però no podem “amagar el cap sota l’ala” davant d’una realitat: el llibre electrònic és el futur.

 

Us recomano que llegiu l’article de Carmen Balcells, agent literària, sobre el llibre electrònic. En aquest article, ens explica el seu punt de vista sobre l’aparició del nou format. Tot i que ella conclou dient que el llibre en format paper no morirà mai, la meva conclusió és completament contrària: el llibre en paper desapareixerà.

http://culturaymedia.blogspot.com/2009/08/el-avance-del-libro-electronico-carmen.html

 

Pd. Trobaré a faltar anar a les llibreries, obrir els llibres i olorar-los!!!

 

Salutacions,

Txell

Innovacions TICs i dependència

En aquest post us voldría comentar el tema de les TIC aplicades a les dependències mèdiques generades per malalties mentals o bé per accidents o d’altres causes que provoquen la dependència física.

Les aplicacions TIC per ajudar a persones en situació de dependència, es basa en tot un seguit de productes innovadors com el telèfon mòbil ergonòmic de Telefónica que facilita l’alerta en cas d’emergència; o les singulars aplicacions per a millorar la seguretat a la llar desenvolupades per l‘empresa B&J Adaptaciones per persones amb difucultats de mobilitat. La UPC, forma part del projecte euroeud’innovació en la teleassistència i telecura Caalyx. També d’àmbit europeu és el projecte T-Seniority, en el qual hi treballen firmes de diferents països per aconseguir eines que facilitin la relació de les persones depenents amb el seu entorn familiar, el comerç, centres de salut, etc.

 L’Hospital Clínic de Barcelona amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona ha esdagat el projecte  “Viure en salut a casa” per aplicar les darreres novetats tecnològiques vinculades al servei local de teleassistència.

Una altra institució destacada en l’aplicació de les TIC  vinculades amb la dependència és l’Institut Guttman pionera en l’aplicació de la telerehabilitació cognitiva.

També cal destacar el projecte de l’àrea  de Salut i Dependència de l’I2Cat anomenat “Cuidadors en xarxa” que posa en relació voluntariat amb persones amb dependència per tal millorar de l’autonomia dels pacients amb demència amb les TIC’s.

Penso que és un àmbit on s’està fent molta feina i els avenços ja són perceptibles a nivell social.

 

A reveure,

 

 

Conflicte d’interessos

La Ministra de Cultura Ángeles González-Sinde ha desencadenat una veritable revolució entre la societat internauta amb les seves declaracions sobre l’actuació judicial que es preveu sobre el propietaris de pàgines web que violin a gran escala els drets d’explotació dels autors dels continguts difosos en aquests sites. Des de la irrupció de la Gran Xarxa a les nostres vides, aquest ha estat un tema debatut àmpliament, i no sembla que de moment la cosa es decanti cap a una banda o l’altra… És obvi que la democratització en la difusió dels continguts intel·lectuals a travès d’Internet ha provocat que molts treguin un profit econòmic deslleial respecte als autors i responsables d’aquests continguts. Però també és cert que els que al final han acabat per carregar amb la responsabilitat han estat, de manera indirecta o directa, els propis usuaris. La cultura és un be universal, i sembla afortunadament que això ningú ho vol discutir; els drets a la llibertat d’expressió, al reconeixement de l’autoria i l’explotació sobre les pròpies obres també ho són… Aleshores? qui és realment el responsable del mal ús dels continguts a la Xarxa? Què és realment un mal ús de la cultura? Qui hauria de regular i posar d’acord tots aquests interessos enfrontats? Tots veiem que les organitzacions suposadament encarregades de fer-ho no semblen gaire disposades a adaptar-se als nous temps i afrontar el canvi d’escenari tecnològic veient-lo com un repte i no pas com una amenaça. Les eines a fer servir en un entorn global com l’actual ja no es poden basar en solucions antigues o adaptades a altres medis no comparables amb Internet o les tecnologies digitals. Cal una revisió a fons de les estratègies de regulació d’aquests conflictes, tenint sempre present que l’usuari final s’ha de veure beneficiat per les possibilitats que la nova cultura posada al seu abast li ofereix, en comptes de convertir-lo en el culpable d’un mal que segurament ni existeix.

Logo EuropeanaEn el nostre entorn, Europeana va néixer ara fa un any impulsada com el gran abanderat de la nostra cultura continental. Com un enorme connector de repositoris que ja compta amb més de 5 milions de documents i que preveu per l’any vinent un augment espectacular de les seves xifres de visites, Europeana ha fet plantejar al Govern de la UE la necessitat de creació d’un organisme que reguli els drets d’autor a nivell europeu, una tasca complicada, no només per la complexitat d’unificar i alhora respectar les legislacions respectives dels diversos països participants, sinó sobretot perquè aquestes lleis es troben en ple procés d’adaptació a la nova realitat. I és que, com diu la Comissària de Societat de la Informació i Mitjans de Comunicació, el que caldria fer seria accentuar allò que és positiu i minimitzar el que no ho és tant… Però el canvi, pel que veiem, no sembla endevinar-se ni fàcil, ni adaptat al gust de tothom, així que cadascú posi a cada costat de la balança el que millor consideri i… que es faci joc!