Monthly Archive for març, 2009

L’Estat Espanyol treu mala nota en l’ús d’internet

Llegeixo al portal de notícies 3cat24.cat que l’any 2008 un de cada tres ciutadans de la Unió Europea va comprar per internet. La mateixa notícia aclareix, però, que a l’Estat Espanyol només un 20% de la població va fer alguna adquisició a través de la xarxa. La informació prové d’Eurostat, l’oficina estadística de la UE.

Buscant pel web d’aquest organisme, comprovo que en general Espanya està per sota de la mitjana europea en molts dels usos d’internet, començant ja pel tant per cent de llars connectades l’any 2008 (un 51% a l’Estat Espanyol, mentre que la mitjana dels 27 països de la UE és del 60%).

El 2007, un 29% d’europeus havien realitzat una o dues activitats usant internet i, en canvi, només un 23% d’espanyols.

Podria allargar-me donant xifres i més xifres, però potser és més interessant analitzar els possibles motius que han creat aquesta situació.

El primer el trobo en una comparativa internacional de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions sobre el cost de la banda ampla a la UE, en la qual queda ben clar que els preus que es paguen a Espanya (sobretot a l’operador majoritari) estan molt per sobre de la mitjana europea.

Un altre factor pot derivar de la baixa inversió en TIC, tal com es desprèn d’un informe de l’OCDE.

I encara n’apuntaria un tercer, relacionat amb la poca penetració d’internet al sector educatiu.

És evident, doncs, que queda molt camí per recórrer abans de poder afirmar que l’Estat Espanyol està plenament integrat a la societat xarxa.

OLPC també en crisi

Fa uns dies va aparèixer a alguns diaris la notícia referent a la crisi econòmica que pateix la fundació One Laptop Per Child (OLPC), fundada per Nicholas Negroponte i altres catedràtics de Media Lab del MIT (Institut Tecnològic de Massachusetts). http://www-static.laptop.org/es//

El propòsit de OLPC és facilitar l’educació a joves de països poc desenvolupats, mitjançant ordinadors portàtils i software de baix cost.

Un dels objectius inicials de OLPC consistia en la creació d’ordinadors portàtils al preu de 100$, dirigits únicament a escoles de zones desfavorides i per a ser adquirits pels seus governs. Però, problemes en el disseny i successius retards, van provocar que el preu final del portàtil superés els 175$.

OLPC

Com a conseqüència de que la resposta del mercat no va ser l’esperada, la fundació va engegar campanyes com “Give 1 get 1″, que consistia en vendre els portàtils a Estats Units al preu de 399$, de manera que per cada ordinador venut sota aquesta campanya, s’enviava un ordinador a un país en desenvolupament.

Negroponte atribueix la fallida del projecte a la crisi econòmica mundial, encara que com reflecteix la notícia, els motius podrien haver estat altres, com l’aparició d’ordinadors de petit format i la mala resposta tècnica i comercial de OLPC.

Aquí teniu l’enllaç de la noticia apareguda al diari El País: http://www.elpais.com/articulo/portada/crisis/lleva/delante/PC/dolares/elpeputec/20090319elpcibpor_2/Tes

Mònica Ruiz Vivar

Les Xarxes P2P

Com hem parlat de Xarxes m’agradaria comentar següent llibre de:

Millan Tejedor sobre “Guias fáciles de la  TIC del P2P” . Colegio Oficial de Ingenieros de Telecomunicació, 2006.

Les xarxer P2P són una sèrie de nodes que actuen simultàniament com a clients i com a servidors dels altres nodes de la xarxa. Aquest model contrasta amb el model “client-servidor”, on sempre hi ha un ordinador més potent (servidor) que és el que dóna les ordres al altres terminals i on no hi ha intercanvi de rols(aquest model és el que s’utilitza en la majoria d’aplicacions d’internet).

En una xarxa P2P s’aprofita, s’administra i s’optimitza l´ús de l’ample de banda acumulat dels altres usuaris, obtenint com a resultat molt més rediment en les connexions i transferències que amb alguns mètodes centralizas covencionals.

Destacar algunes de les característiques d’aquestes xarxes que milloren l’arquitectura tradicional “Client-servidor”: millora de l’escabalitat(s’afegeixen més clients),major tolerància d’errors, descentralització, propietat compartida de recursos, més anonimat i molt mes seguretat de les comunicacions.

El que si podem dir és que amb la utilització d’aquestes xarxes s’ha produït un canvi tecnològic important. Algunes de les aplicacions més populars que ens facilita aquest tipus de xarxa són la compartició d’arxius, la distribució de continguts, la sincronització de dades, la missatgeria instantània, serveis de telefonia i videoconferència etc…

Hi han exemples sobre els canvis que s’han produït per l’aplicació de la tecnologia P2P en àmbits diferents de la nostra societat. Per exemple en l’àmbit empresarial el p2p ha comportat una simplificació i una optimització de les capacitats de processament, emmagatzematge de dades i ample de banda, amb le consqüent estalvi de temps i diners.  També en l’àmbit educatiu les quals han permès una innovació i un canvi de rosl en la manera d’ensenyar, ja que ara els alumnes poden interactuar entre ells mitjançant la informàtica, poden formar-se a distància i autoformar-se.

Aquí es veu clar el que diu el professor Castells “no hi ha revolucions tecnològiques sense transformació cultural”

 

¿Creación independiente?

Leía el sábado este artículo en El País: Si no tienes dinero para rodar pídelo en Internet. Se podría resumir la noticia de forma breve como el intento del equipo liderado por la francesa Marie-Eve Signeyrole, de buscar en Internet la financiación que no encontraba para su nuevo proyecto cinematográfico, un corto titulado Alice au pays s’emerveille. La propuesta apela al espíritu cooperativo que se constituye en fundamento de las redes generadas en el seno de la Sociedad de la información. Además, confiar en la curiosidad y espíritu lúdico de la comunidad internauta puede dar buen resultado, como se ha comprobado en otras iniciativas más o menos originales o directamente extravagantes como TheMillionDollarHomepage y otros proyectos-negocios semejantes. Sin embargo estaba por ver que un proyecto semejante, con escasas perspectivas de beneficio, fuese viable.

 

Más allá de la anécdota se plantean algunas cuestiones de alcance. ¿Se podría generalizar esta forma de trabajo en proyectos creativos y concretamente en la industria cinematográfica? Hoy por hoy, es difícil imaginar grandes superproducciones financiadas por suscripción popular pero no lo es tanto por lo que respecta a los proyectos independientes más modestos. Internet es la plataforma publicitaria más económica y además permite saltarse el sistema de distribución controlado por las grandes productoras. Faltaba por solventar la cuestión de la financiación y proyectos como el de Signeyrole muestran un un posible camino.

 

La autoedición es una realidad hoy en día como demuestran los mecanismos print on demand y las posibilidades que plantea el documento digital. En otros campos como el cine resulta más difícil la creación independiente, son productos más complejos que requieren de la participación de muchos profesionales. Por lo que respecta a proyectos colectivos iniciados por la propia comunidad internauta cuesta creer que vayan más allá de productos amateur. Pero esta modalidad de productoras comunitarias o colectivas bien podría dar paso a un nuevo modelo creativo en el que, al estilo del print on demand, los consumidores pagasen por adelantado o financiasen el producto final sin ánimo de lucro, como una inversión cultural o de ocio.

Societat de la Informació i habitabilitat

Em sembla molt interessant l’article d’opinió aparegut a El País del dissabte 28 de març, escrit per l’arquitecte Vicente Guallart, Hacia un hábitat autosufuciente. Tracta sobre com la SI i la Societat Xarxa han canviat la manera com vivim a les ciutats, com ens relacionem, però no ha canviat les ciutats, que continuen construint-se amb els paràmetres propis de la Societat Industrial.

 

Ell parla d’aplicar el model Internet a l’habitabilitat: els treballadors-consumidors de la Societat Industrial han de canviar als creadors-productors connectats de la SI, capaços de produir qualsevol recurs de forma local a partir d’un Know-how que es comparteix a la xarxa. Per ell aquest és el gran canvi de paradigma, que transformarà l’economia i l’habitabilitat del territori.

 

Podeu llegir l’article a http://www.elpais.com/articulo/opinion/habitat/autosuficiente/elpepiopi/20090328elpepiopi_13/Tes

 

Xarxes socials i Generalitat

El diari Avui publica que la Generalitat ha entrat al Twitter, xarxa social de microblocs i així apropar l’administració catalana al ciutadà, dins del projecte GenCat 2.0.

La iniciativa es basa en la tesi que el concepte tradicional de l’administració electrònica evolucionarà cap al d’administració 2.0, “que escolta activament la ciutadania i s’hi relaciona per mitjà de les xarxes socials”.

Us adjunto l’enllaç a la notícia:

http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/57285/la/generalitat/entra/twitter.htm

 

Elisenda

Societat de la Informació

Documentació

 

 

La terminologia de la societat de la informació

Hola a tots!

Fa dies que estava buscant noticies i informacions prou rellevants sobre la societat de l’informació. Tot fent recerca per Internet vaig trobar aquesta pàgina web que ens parla sobre la terminologia de la Societat de l’informació en la llengua catalana. Des del meu punt de vista cerc que és un tema prou important, ja que al llarg de tots aquets anys s’han anat creant noves paraules, més tècniques per a poder definir tot el nou llenguatge, la seva simbologia i el seu contingut.

 

El text es proposa una breu reflexió sobre l’evolució de les TIC i com s’ha hagut d’anar adaptant a tots els canvis la terminologia de la llengua catalana, tot fent buidatges, adaptant-ho al llenguatge de les TIC, adaptant les definicions, etc.. Fins arribar a crear un diccionari  complet i molt pràctic. Us passo l’enllaç i l’introducció del  text, és molt llarg però personalment l’he trobat molt complet i pràctic. I crec que ens ajudarà a assimilar moltes de les paraules i textos que anirem coneixent en mica en mica. Un diccionari terminologic de la Societat de l’ Informació és una eina molt útil per als mnostres temps.

 

Endavant.

 

LLuís.

Introducció

El desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ha accelerat en els darrers anys l’aparició de noves formes d’organitzar el treball, l’educació, la cultura, les transaccions econòmiques, etc. i ha introduït noves maneres de comunicar-se. La societat sorgida arran d’aquestes transformacions és la que anomenem societat de la informació (SI). Aquesta societat s’ha trobat, entre altres, amb el repte d’haver de designar conceptes nous, relatius a noves idees, objectes, productes, etc. provinents especialment dels àmbits de la informàtica, els videojocs, el multimèdia, la telefonia mòbil, les noves professions, Internet i les xarxes de telecomunicacions.

Al ritme accelerat d’innovació que caracteritza la SI, el TERMCAT s’ha proposat de fer-hi front, aparellant-hi un ritme de creació lèxica en català igualment ràpid. Els últims anys, el centre ha treballat en aquesta línia, recollint i estudiant els termes que designen els elements que possibiliten l’existència d’una societat basada en la informació i la comunicació. Això ha suposat posar en marxa no només els mecanismes de neologia terminològica propis de la llengua catalana, sinó també considerar una sèrie de fenòmens associats amb la creació de termes relacionats amb les TIC i, especialment, amb Internet. En aquest marc, han sorgit iniciatives terminològiques diverses, entre les quals destaquem el diccionari Societat de la informació. Noves tecnologies i Interneti, elaborat pel Centre de Terminologia TERMCAT amb el suport del Departament d’Indústria, Comerç i Turisme i el Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya. L’obra ha nascut amb l’objectiu de reflectir els aspectes més rellevants d’aquesta SI i reuneix els termes principals que la caracteritzen. El procés de recerca seguit en l’elaboració del diccionari constitueix el punt de partida per a la reflexió i la redacció de l’article La terminologia de la societat de la informació.

El diccionari presenta gairebé 2.000 denominacions catalanes, ordenades alfabèticament, acompanyades de la categoria gramatical corresponent, la definició, les remissions entre termes (sinonímia absoluta o complementària, abreviació o sigla), quan n’hi ha, seguides de les equivalències en castellà, francès i anglès que s’utilitzen per a denominar un mateix concepte. Quan s’ha considerat necessari, es completa la informació amb notes de tipus conceptual, lingüístic o pragmàtic. Precedeix el recull terminològic una introducció explicativa sobre la naturalesa, el contingut i el maneig del diccionari, les abreviacions i l’arbre de camp; el segueixen els índexs d’equivalències en castellà, francès i anglès i l’obra es tanca amb l’apartat de bibliografia, on es dóna la referència de les fonts documentals utilitzades per a elaborar el diccionari.

La selecció de la terminologia s’ha dut a terme d’acord amb l’arbre de camp, que s’ha estructurat en tres grans apartats: infraestructures tecnològiques, societat i cultura. En l’apartat d’infraestructures tecnològiques es té en compte les xarxes de telecomunicacions (tipus i elements constitutius –senyals de transmissió, canals de distribució, dispositius de connexió i protocols) i els sistemes i equips de telecomunicacions (informàtica –maquinari, programari i suports d’emmagatzematge de la informació–, telefonia –components i tipus– i televisió –dispositius i tipus). La part de societat es fixa en la terminologia referent als serveis d’Internet, de telefonia i de televisió, en general, i, específicament, en relació amb els sectors de l’economia i l’empresa, l’enginyeria, la política i l’administració, les professions, la sanitat, els transports i les indústries de la llengua. El tercer bloc considera els termes relacionats amb la cultura i, en especial, amb l’oci i l’entreteniment, l’educació i la recerca i els mitjans de comunicació.

L’arbre de camp, que esquematitza l’estructura del tema del diccionari, ens ha servit per a definir-ne l’abast temàtic, controlar la pertinència dels termes seleccionats i assegurar-nos que s’hi inclouen els conceptes fonamentals de cadascun dels àmbits d’aquest gran camp temàtic que anomenem societat de la informació.

Val a dir que, malgrat que hem volgut fer un èmfasi especial més en els aspectes socials i culturals que no pas en els tecnològics (en general, ja més treballats des del punt de vista terminològic), a la pràctica el buidatge de termes d’aquells àmbits ha estat força difícil. Els documents que hem pogut utilitzar com a font de buidatge sovint no han estat textos veritablement tècnics, sinó declaracions d’intencions i propòsits, propostes de plans i estratègies. Han estat sovint textos en què no apareixen unes unitats lèxiques estrictament terminològiques, sinó usos de mots comuns de la llengua en què s’afegeix l’adjectiu electrònic, virtual, digital, etc. o en què el mateix context els situa en la dimensió de les TIC. D’altra banda, hem constatat que hi ha branques de les àrees de societat i cultura en què s’ha produït un desenvolupament més gran de les TIC i, per tant, s’hi ha generat un volum considerable de termes, mentre que en altres àmbits aquest desenvolupament és més incipient i, per tant, menor la neologia terminològica. A títol il·lustratiu, si bé en l’àrea de sanitat s’han recollit únicament 8 termes o en transports 9, en canvi, en indústries de la llengua el nombre creix fins a 37 o en economia i empresa i enginyeria s’eleva a 67 i 104, respectivament.

“Les ciutats creatives” de Richard Florida

En relació amb la transformacions de les ciutats en la societat del coneixement, considero molt interessant recomarnar el llibre Les ciutats creatives de Richard Florida.

Richard Florida, urbanista i professor de Negocis i Creativitat a l’Escola Rotman d’empresarials a la Universitat de Toronto, és un dels intel•lectuals del moment a Estats Units a partir de la seva teoria sobre el concepte de la nova classe creativa recolzada en les tres T: el talent, la tecnologia i la tolerància.

En Les ciutats creatives, Florida ens mostra com amb la societat del coneixement els estats han deixat de ser les unitats econòmiques per a donar pas a les megaregions. Les megaregions ,constituïdes per un conjunt de ciutats o territoris, són els centres de l’economia del coneixement i, per tant les que constitueixen el motor real de l’economia mundial. Les variables que analitza Richard Florida per a trobar aquestes megaregions són : infraestructures, comunicacions, patents que han sol•licitat i les persones que hi treballen – oportunitats laborals.

L’autor proposa les variables que cal tenir en compte a l’hora de classificar les megaregions: d’entrada, el volum de producció i l’especialització sectorial; però també característiques de tipus social com el preu de l’habitatge, la seguretat, els amics, l’accés a la cultura i factors més intangibles com la bellesa estètica de l’indret o la personalitat de les ciutats. Tot plegat converteix l’indret on vivim en una tria crucial per trobar la felicitat, ja que hi ha megaregions indicades per a parelles heterosexuals, gais, solters i, segons l’etapa de la vida que es viu i el pressupost amb què es compta.

En una classificació sense precedents, Florida situa l’eix Barcelona-Lió, ramificat fins a València i Marsella, com l’onzena megaregió mundial, just darrere de les grans megalòpolis.

Les ciutats creatives. Richard Florida

Les Xarxes socials i els moviments socials i polítics

El paper de les xarxes socials en els moviments polítics i socials del segle XXI serà determinant. De fet, ja ho està essent.

 

El facebook, per exemple, com podem veure a l’article que ens recomana la Georgina,  comte amb més de 175 milions d’usuaris. En aquest moments ja és la cinquena web més visitada del món (http://www.alexa.com/site/ds/top_sites?ts_mode=global&lang=none). Els seus usuaris es comuniquen, intercanvien informacions, però també elaboren projectes polítics o socials.

 

Aquestes xarxes socials han jugat un paper fonamental, per exemple,en l’elecció del president Barack Obama, que ja ha estat qualificat per molts com el president d’Internet (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3055263) i que, gràcies a l’ús de les xarxes socials ha organitzat la seva exitosa campanya electoral i ha recaptat 640 milions de dòlars molts en petites donacions.

 

El dia 7 de març vaig poder comprovar com una iniciativa nascuda al facebook de la societat civil (per entendre’ns de ciutadans i no de partits polítics) portava milers de catalans a Brussel·les per reclamar el dret a l’autodeterminació del poble català (http://deumil.cat/ i http://www.facebook.com/home.php?#/group.php?gid=25635198441). 

 

Les xarxes socials són una escletxa oberta a la llibertat d’expressió que ja han començat a utilitzar els moviments polítics i socials i que, sens dubte, canviaran el món.

 

Cristina Piqué

Visions del futur… tecnològic

Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de veure tres documentals excepcionals sobre les innovacions tecnològiques originades en el  segle XX i el seu impacte en la vida de les persones en el segle XXI. Tres reportatges  que parlen de les marevelles i perills d’una ciencia impulsada per la tecnología, on el difícil és establir límits en la manipulació de la natura, així com posicionar-nos devant dels dilemes morals que planteja.

Els documentals tenen per títol Visiones del futuro i estan presentats per Michio Kaku (1), físic teòric nordamericà de pares japonesos, dedicat especialment a la teoria de cordes. Pels que no el coneixeu, es tracta d’un científic de prestigi mundial, considerat el millor divulgador científic actual, hereu directe d’Arthur C. Clarke, Carl Sagan o Stephen Jay Gould (3). 

Cada documental es centra en una branca de la ciència en el que el desenvolupament present i futur és tan fabulós, que s’acomplirien  les Lleis de Clarke (3):

1.      Cuando un anciano y distinguido científico afirma que algo es posible, probablemente está en lo correcto. Cuando afirma que algo es imposible, probablemente está equivocado.

2.      La única manera de descubrir los límites de lo posible es aventurarse hacia lo imposible.

3.      Cualquier tecnología lo suficientemente avanzada es indistinguible de la magia.

Us recomano moltíssim veure els documentals (especialmente els dos primers), tot i que cadascú té una durada d’uns 50 minuts. Els trobareu a la página: http://documentalesatonline.blogspot.com/2008/07/visiones-del-futuro2007-miniserie-de-3.html  

 

Per anar obrint boca, aquí teniu un breu resum: 

1.       Inteligencia: la revolución informàtica

Partint de l’original idea de que la informática és la primera vida artificial creada per l’home, Michio Kaku ens condueix pels avenços en informàtica, intel·ligència artificial i robòtica on, per exemple, els cotxes es mouran sense conductor, la roba portarà un xip que monitoritzarà la nostra salut  i trucarà a l’ambulància si tenim un problema, disposarem de connexió a internet des de les nostres ulleres, i fins it tots les realitats virtuals rivalitzaran amb el món físic.

2.       Vida: la revolució biomolecular

Els avenços biotecnològics permetran en un futur no gaire llunyà erradicar moltes malalties amb el diagnòstic precoç i la selecció genètica, fins a l’extrem que la longevitat es dispararà. Els límits del cos humà estaran a prova (podrem vèncer la mort?), endemés d’obrir noves incògnites:  avenços a l’abast de tothom, naiexement de persones “a la carta” i l’etern conflicte entre privacitat i publicitat.

3.       Materia: la revolució cuàntica

L’aplicació de la física cuántica en un futur no llunyà ens podría permetre accedir a energia il·limitada, materials amb propietats tan inimaginables com la invisibilitat, ascensors que ens podrien portar a l’espai… En unes dècades, idees pròpies de la ciencia-ficció podrien ser una realitat.

 Un futur amb llums i ombres, com tot en aquesta vida, però apassionant i ple de sorpreses…

 

 

(1) “Michio Kaku” en Wikipedia: la enciclopedia libre [En línia] http://es.wikipedia.org/wiki/Michio_Kaku [Consulta: 28-03-2009]

 (2) “Stephen Jay Gould” en Wikipedia. [En línia] http://es.wikipedia.org/wiki/Stephen_Jay_Gould [Consulta: 29-03-2009]

(3) “Leyes de Clarke” en Wikipedia [En línea] http://es.wikipedia.org/wiki/Leyes_de_Clarke [Consulta: 29-03-2009]