Fins ara ningú s’havia atrevit a enfrontar-se a Google tan obertament com Rupert Murdoch. I molt menys a través d’un dels productes que més podria perjudicar la companyia, el seu buscador. News Corp., la companyia de Rupert Murdoch i el segon imperi mediàtic més gran del món destrés de Disney, s’ha aliat amb Microsoft. El seu plantejament, no seria el de fer un buscador millor, sinó retirar els seus continguts per portar-los a la competència, a Bing (Microsoft) i cobrar a canvi. La idea és la de presionar per tal que Google cedeixi i s’arribi a algun acord.
Però des del mateix Google no sembla pas que es posin molt nerviosos. Eric Schmidht, el seu conseller delegat ha arribat a dir que si alguna companyia no està d’acord amb el que es fa, hi ha mitjans tècnics per evitar sortir a Google (introduïnt el comando disallow dins el fitxer robots.txt dels seus llocs web). La companyia del famós buscador potser podria sobreviure sense els continguts de News Corp., però i si la tàctica de la companyia de Murdoch troba aliats?
El que ens trobem al davant serien dos generacions, dues cultures i dos models de negoci. Un model va néixer amb els ordinadors i Internet i l’altre encara tracta d’adaptar-se. Google no para de créixer mentre que News Corp. veu com part del seu negoci va decaient. Murdoch ha titllat a Google de “paràsit i lladre de continguts ” oblidant-se, potser és mala memòria, que molts dels seus llocs webs porten a terme la mateixa tasca d’organització i consolidació de continguts de tercers, tal i com Google fa.
Ens trobem amb una lluita tant sols entre imperis empresarials, com altres que hi ha hagut? O és una lluita que va més enllà, per exemple, en la naturalesa d’Internet? Fins ara, és a dir, tal i com Internet el coneixem, els continguts es mouen en llibertat. Utilitzes un buscador i saps que la informació a la que accedeixes és, en general, la més rellevant. Murdoch, que no és pas qualsevol proveïdor de continguts, pretén arrastrar amb ell a tots aquells que mostren el seu rebuig al domini de Google. Molts editors de diaris s’apuntarien encantats a aquest servei. El que ens trobariem seria doncs amb una cosa més semblant a la televisió que al Internet que coneixem avui en dia. Només podries accedir als continguts que has pagat previament en la teva subscripció. Aquesta maniobra empresarial sembla dirigida a acabar amb el domini de Google, però, només és Google qui perd? O podriem perdre tots?
Llegeixo la noticia de que la Justícia francesa ha prohibit a Google la digitalització d’obres sense permisos dels editors i els ha condemnat a pagar 300.000 euros en danys. Un tribunal de Paris condemna Google per la falsificació dels llibres publicats per l’editorial francesa La Martinière, donant la raó al grup Le Seuil (tercera editorial francesa) que havia demandat a Google pel seu projecte Google Books a França. Segons aquesta sentència, Google no té dret a continuar amb la digitalització de llibres i, en cas contrari, es podria enfrontar a unes sancions de fins a 10.000 euros per dia si continua amb aquestes accions. Aquesta editorial havia set la primera en atacar Google i, juntament amb l’Associació d’Editors i Autors francesos, els va denunciar per haver reproduït, emmagatzemat i distribuït parcialment a Internet milers d’obres sense acord previ. Des de Google es mostren disconformes amb la sentència, ja que per a ells, mostrar un número limitat de breus extractes de llibres compleix amb la legislació de drets d’autor.
Aquest projecte de Google va néixer al 2003 amb la missió d’organitzar informació provinent de tot el món i fer-ho de manera accessible i útil de forma universal. Però aquesta sentència podria suposar un endarreriment en les seves intencions de posar en marxa un macroprojecte de digitalització de llibres. A dia d’avui, Google ha arribat a acords amb moltes biblioteques americanes (com les de la Universistat de Harvard, la Universitat de Stanford o la Biblioteca Pública de Nova York, entre d’altres) i ambiciona reproduir aquest esquema en tot el món, per tal de crear una biblioteca universal online. Però pel que sembla a Europa, les institucions del vell continent no veuen amb bons ulls les intencions googelianes. A la sentència en contra a França, s’uneix el fet que a Espanya, l’acord entre Google i la Biblioteca Nacional és inviable. En declaracions de la directora d’aquest centre, Milagros del Corral, va arribar a dir que ells “no necessitem a Google, ja tenim els nostres mitjans i un acord firmat amb Telefònica per la digitalització del nostre fons” segons declaracions a Portaltic.es.
Creieu que Google té dret a digitalitzar i posar a l’abast informació de llibres dels fons bibliogràfic de les diverses Biblioteques Nacionals? o per contra aquesta digitalització i accés l’haurien de portar a terme les pròpies Biblioteques Nacionals?
Aquests són dies prou interessants pel que respecte a la Societat de la Informació al nostre país. Alguns companys ja han comentat al blog sobre la polèmica de l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible, a més de tota la informació i difusió que ha generat en els diferents mitjans. A Microsiervos trobem un clar exemple d’aquesta repercussió mediàtica: 210 articles , opinions i reportatges en els diaris impresos; 500 articles en medis digitals; 207 talls de ràdio i 174 de televisió. Tot això sense comptar la campanya (a favor o en contra) en els nombrosos blogs, pàgines web o xarxes socials.
Per això m’agradaria comentar el post de Ricard Ruiz de Querol, Anteproyecto insostenible incomprensible, una visió, crec, interessant sobre el citat avantprojecte de llei. En aquest post, Ruiz de Querol fa un mapa de freqüències de les paraules que apareixen al text. Sorprén veure en aquest mapa el nombre de vegades que s’utilitza diverses paraules com Article (726 vegades) o Llei (530), per contra, altres conceptes que ens podrien interessar més apareixen tantes vegades com Productivitat (7), Internet (4), Nuevas tecnologias (8), Sociedad de la Información (8).
La conclusió que podriem extreure de l’avantprojecte de llei és que hi ha molt de regulació i de normatives i poc d’interés per part de l’Administració Pública en potenciar realment la Societat de la Informació. És aquesta doncs la idea que té la classe política sobre la Societat de la Informació? Regular i legislar? Estan decidits per aprofitar les avantatges d’aquestes noves eines per facilitar la vida dels ciutadans i en la productivitat/sostenibilitat de l’economia o, per contra, el que es tracta es d’intentar lligar aquestes noves eines als usos que els governs (de diferents ideologies, tots han mostrat la mateixa sensibilitat amb el tema) considerin oportuns?
El ministeri encarregat d’aquesta reforma és el de Cultura (ha de regular Cultura la Societat de la Informació?), amb una ministra que entre d’altres coses ha arribat a dir, segons el diari El Pais, “Siguem sincers, per a què necessitem tots una línia d’ADSL de no se quants gigues? Per enviar e-mails?“. Aquests són els responsables de liderar la introducció de la Societat de la Informació en l’administració pública?
Comentaris recents