Author Archive for Jaume Illa Antich

Llibres de text digitals?

S’ha generat una encesa polèmica al voltant de l’anunci fet pel president del govern espanyol de dotar  l’alumnat de primària d’un ordinador portàtil. Tant des de sectors acadèmics com d’organitzacions d’ensenyants que des de fa anys treballen per la incorporació de les TIC a la pràctica docent s’han alçat veus d’alarma, no per la mesura en si, sinó perquè la dotació vagi acompanyada de l’obligatorietat d’utilitzar uns determinats llibres de text digitals.

Una personalitat acadèmica de reconegut prestigi, el professor Jordi Adell (Universitat Jaume I, Castelló), apunta algunes reflexions interessants al respecte des del seu bloc. En el mateix sentit, el científic Juan Freire (Universitat de A Coruña) escriu a propòsit de les mancances dels plans governamentals, com també ho fa José Vicente Araújo (professor de secundària i consultor de la UOC) des del seu bloc.

Es tracta només d’una mostra de les expressions de rebuig a una proposta de la qual es critica sobretot la no utilització de programari lliure, l’ambigüetat del finançament, el no haver tingut en compte l’opinió dels docents i, d’una forma especial, el compromís d’utilitzar llibres de text digitals d’unes determinades editorials.

Aquest darrer punt crec que mereix una reflexió en profunditat. Tal com recull Felipe Zayas (professor de llengua castellana en un IES de València), hi ha moltes raons per rebutjar els llibres de text, tant si són en paper com electrònics. Un llibre de text, per definició, es cenyeix a uns determinats continguts (que, a més, sol presentar de forma dogmàtica), no té en compte la diversitat d’alumnes, anul·la la iniciativa del professorat, no recull els canvis derivats de les investigacions recents (quants llibres encara parlen de Plutó com a planeta…) i, en general, fan innecessària la consulta d’altres fonts.

La revolució que les TIC han d’aportar a l’educació no és tecnològica sinó metodològica. Els ordinadors -però també les càmeres i els mòbils i, sobretot, internet- ofereixen unes possibilitats que no existien abans de la seva aparició i és justament aquí on cal buscar el seu potencial educatiu. No es tracta, doncs, de fer el mateix de sempre amb uns altres instruments sinó d’aprofitar-los per millorar procediments i, especialment, per explotar a fons allò que aporten de nou.

Els llibres de text potser són un anacronisme en un món en què segons el pedagog italià Francesco Tonucci “la misión principal de la escuela ya no es enseñar cosas”.

Trobeu que són compatibles els conceptes de llibre de text i societat de la informació?

Educació 2.0

Des de la dècada dels 90, les TIC han estat presents als centres educatius de primària i secundària de Catalunya en major o menor grau. Actualment, tant a través de dotacions institucionals com d’adquisicions pròpies, es pot dir que les escoles i els instituts tenen un nivell d’equipament acceptable (amb marge per a la millora en molts casos). Igualment, gràcies a diferents programes i intervencions de la pròpia administració, gaudeixen també de bona connectivitat.

Tot i això, és un fet constatable que la integració de les TIC a la pràctica educativa no s’ha produït de forma generalitzada i, per tant, molts dels canvis que s’esperaven a l’educació com a conseqüència de la incorporació de les noves tecnologies o estan encara per venir o s’han descartat definitivament.

Jordi Adell, un dels pioners de l’ús educatiu de les TIC al nostre país, ja senyalava en un article de l’any 1997 que l’escola és una institució molt reticent al canvi. Dotze anys després, els fets continuen donant-li la raó perquè, si bé és cert que s’han introduït màquines i xarxes als centres, l’ús que se’n fa és bastant limitat.

Des del meu punt de vista, hi ha una qüestió de fons que és clau: el paper de l’escola a la societat del coneixement. És a dir, serveix el mateix model educatiu que s’ha mantingut durant segles en el context actual? Són vàlids els currículums tan encasillats en un entorn on la transversalitat i la interdisciplinarietat són cada vegada més presents? Té sentit una metodologia basada sobretot en la transmissió oral quan el volum d’informació que hi ha a l’abast dels estudiants no té precedents?

Lamentablement, la tendència a “domesticar” les TIC i utilitzar-les per continuar fent allò que s’ha fet sempre (només que en un altre suport) encara predomina sobre aquells usos que impliquen una transformació més profunda del concepte d’ensenyar i aprendre a la societat xarxa.

No obstant això, és cert que hi ha iniciatives destacables que van en aquesta línia, algunes de les quals ja compten amb més de dues dècades d’història. Dos bons exemples d’activitats educatives que (emmarcades en la pedagogia constructivista) utilitzen el potencial innovador de les TIC són les webquests i els projectes telemàtics col·laboratius.

Bernie Dodge, professor de tecnologia educativa a la Universitat de San Diego (EUA), és considerat el creador de les webquests. Ell mateix les definia així l’any 1995: “A WebQuest is an inquiry-oriented activity in which some or all of the information that learners interact with comes from resources on the internet”.

A Catalunya hi ha una organització (WebQuestCat) que treballa activament en la creació i la divulgació d’aquestes activitats.

Els projectes telecol·laboratius són propostes didàctiques una mica més complexes, que poden adoptar diferents formes. Judi Harris, professora a The College of William and Mary (Williamsburg, EUA), els ha analitzat en diferents articles, en els quals en fa una acurada descripció i en proposa una classificació en diferents tipologies.

iEARN és una organització internacional que des de fa més de vint anys ofereix projectes a escoles d’arreu del món a través de xarxes locals molt actives com són iEARN-Pangea, a l’Estat Espanyol, o la Red TELAR, a l’Argentina.

Evidentment que no són les úniques, però sí que són mostres prou il·lustratives de cap on pot caminar l’educació a la societat del coneixement.

L’Estat Espanyol treu mala nota en l’ús d’internet

Llegeixo al portal de notícies 3cat24.cat que l’any 2008 un de cada tres ciutadans de la Unió Europea va comprar per internet. La mateixa notícia aclareix, però, que a l’Estat Espanyol només un 20% de la població va fer alguna adquisició a través de la xarxa. La informació prové d’Eurostat, l’oficina estadística de la UE.

Buscant pel web d’aquest organisme, comprovo que en general Espanya està per sota de la mitjana europea en molts dels usos d’internet, començant ja pel tant per cent de llars connectades l’any 2008 (un 51% a l’Estat Espanyol, mentre que la mitjana dels 27 països de la UE és del 60%).

El 2007, un 29% d’europeus havien realitzat una o dues activitats usant internet i, en canvi, només un 23% d’espanyols.

Podria allargar-me donant xifres i més xifres, però potser és més interessant analitzar els possibles motius que han creat aquesta situació.

El primer el trobo en una comparativa internacional de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions sobre el cost de la banda ampla a la UE, en la qual queda ben clar que els preus que es paguen a Espanya (sobretot a l’operador majoritari) estan molt per sobre de la mitjana europea.

Un altre factor pot derivar de la baixa inversió en TIC, tal com es desprèn d’un informe de l’OCDE.

I encara n’apuntaria un tercer, relacionat amb la poca penetració d’internet al sector educatiu.

És evident, doncs, que queda molt camí per recórrer abans de poder afirmar que l’Estat Espanyol està plenament integrat a la societat xarxa.