Societat de la informació

En aquesta segona intervenció al bloc voldria parlar de l’e-learning, l’ensenyament virtual o on-line, tema del que hem anat parlant regularment durant el transcurs de l’assignatura i que a nivell global ha suposat un gran avenç per a l’autoaprenentatge i una revolució per a l’ensenyament.

He estat llegint un llibre molt interessant de D.R. Garrison, director del Learning Commons i professor de la Faculty of Education a la University of Calgary (Canadà), i T. Anderson, professora i directora d’investigació sobre Educació a distància a Athabasca University (Canadà), El e-learning en el siglo XXI: investigación y pràctica[1]. L’opinió de dos experts en el tema que està tenint un gran impacte en l’educació superior i la societat en general i, sobre el que m’agradaria fer-vos-en cinc cèntims.

Avui en dia qualsevol que vulgui introduir-se en aquest món, el primer que ha de tenir molt clar és que per a tenir èxit en aquesta mena d’estudis cal ésser una persona disciplinada, ordenada i, sobretot, tenir una plena conscienciació del tipus d’ensenyament que està disposat a realitzar. A diferència de l’ensenyament tradicional, l’e-learning requereix molta voluntat i dedicació per part de l’alumne, doncs el fet de no rebre classes presencials pressuposa haver de mantenir un ritme d’aprenentatge i de treball constant, amb una bona organització i control individual.

Segons el autors del llibre, la base de l’èxit de qualitat de l’e-learning és que s’estableixi una interacció, tant en temps real (sincrònicament) com en temps diferit (asincrònicament), entre professors, estudiants i continguts. L’alumne apart d’actuar individualment cal que estableixi una interacció social amb la resta de membres del curs per a la realització d’activitats conjuntes.

A més d’aquesta interacció social i individual, s’estableix una interacció entre els nous continguts del curs i els coneixements de l’estudiant acumulats al llarg de tota la seva vida personal i professional. El fet que l’estudiant pugui  disposar d’autonomia per accedir als nous continguts a través d’internet, sempre i quan estiguin adequadament seleccionats, incrementa la motivació i alhora la quantitat i la qualitat de la investigació. A mesura que es vagin creant programes intel·ligents capaços d’actualitzar els continguts automàticament, la interacció entre els continguts i l’estudiant serà molt més dinàmica i permetrà un aprenentatge de molta més qualitat.

Per altra banda, la interacció que s’estableix entre els tres elements bàsics de l’aprenentatge virtual, professors, estudiants i continguts, permet establir un intercanvi d’informació i coneixements, potenciat per debats i fòrums on l’alumne té un  protagonisme destacat, on els mateixos professors aprenen dels alumnes. Particularment, penso que aquest és un dels conceptes més interessants d’aquest nou mètode d’aprenentatge, l’intercanvi de coneixements. L’alumne es converteix en professor i el professor en alumne. Aquesta és una de les grans diferències amb l’educació tradicional on el professor dóna la matèria sense que s’estableixi cap mena de debat o intervencions  que permetin enriquir l’assignatura amb els coneixements dels alumnes. Com més nodes té una xarxa virtual, tal i com ja s’ha comentat durant el transcurs de l’assignatura, més funcional i útil serà la seva capacitat.

És important que la comunicació i l’intercanvi d’idees i coneixements que s’estableix entre els diferents elements es desenvolupi sempre amb respecte. Cal crear un clima crític i escèptic però mai ferint la sensibilitat de l’altre. El pensament crític potenciarà una comunitat d’investigació rica en reptes intel·lectuals que permetrà generar nou coneixement. Segons els autors del llibre, estem parlant de crear una presència cognitiva.

Un dels temes més preocupants de l’e-learning en el seu inici i que l’experiència ha demostrat que no era tan greu, és el fet de què al no existir una comunicació verbal és necessari l’ús d’estratègies adequades que puguin suplir el llenguatge corporal, l’entonació… necessaris per interpretar el missatge. Aquesta mancança s’ha solventat amb l’ús de salutacions, acomiadaments, expressions d’ànim, emoticones adequades, majúscules, signes de puntuació, humor, entre d’altres, que han proporcionat a l’usuari una eina capaç d’oferir una comunicació interpersonal d’alt nivell socio-emocional anomenada, pels autors, presència social.

Des del meu punt de vista l’e-learning ha representat i representarà una alliberació per a molts estudiants que, per raons particulars i individuals, no podien accedir a la Universitat. El control  de l’espai-temps que ha aportat internet ha estat molt important de cara a dotar de flexibilitat els estudis superiors. La capacitat d’autocontrol i d’autoaprenentatge “dirigit i controlat” és la base de l’èxit de la formació continuada a través de l’educació on-line, tan important en l’època de les noves tecnologies de la informació i la comunicació i de la globalització.

L’e-learning és una pràctica que està evolucionant molt ràpidament i que, qui sap si en un futur, es convertirà en l’única forma d’ensenyament existent, no tan sols a nivell d’ensenyament superior, sinó també per a tot tipus d’ensenyament. El futur no es pot predir però es pot imaginar de la millor manera possible.

Segons la meva opinió, aquesta mena d’ensenyament aplicat a l’educació secundària i al batxillerat seria una forma d’educar els nens i nenes cap a una autonomia de treball que els permetria formar-se com a persones individuals i alhora socials.

Actualment, i sense cap pretensió de llençar una crítica cap al professorat sinó més aviat cap a les administracions, l’ensenyament està organitzat, com la mateixa societat, de forma en què l’esforç pel treball i l’autoestima individual davant de l’esforç no es valora per part de l’alumnat, la qual cosa repercutirà negativament en la forma de pensar d’aquests alumnes quan s’hagin d’enfrontar amb el món laboral i social. Crec que la desmotivació dels actuals alumnes disminuiria si se’ls donés la possibilitat d’una formació més flexible i actualitzada, més adequada a l’època actual i futura.

Tot aquest canvi, però, no és senzill i requereix d’un gran esforç per part de totes les parts implicades i un canvi de mentalitat molt gran. 

Lídia Solés i Poch 

Estudiant de Documentació de la UOC