Es molt trist ser víctima d’un delicte, però més trist és encara ser sospitós de cometre’l sent innocent. Aquesta és la paradoxa que no s’aconsegueix solucionar a Internet.
Internet moltes vegades provoca el que s’anomena “indefensió absoluta”. Segons s’afirma en alguns articles publicats recentment al respecte dels ciberdelictes, “La indefensión absoluta consiste no sólo en ser víctima de un abuso, sino además en que te denuncien como autor del mismo. Lo último es que alguien use las conexiones inalámbricas de un tercero para cometer delitos, de forma que quien técnicamente aparece como delincuente no es el ladrón de la conexión, sino su víctima.” Són moltes les persones que es veuen abocades cada dia a lluitar contra aquesta injustícia, haver de demostrar que ets innocent quan has estat víctima d’un delicte.
Si bé aquest fet ja de per si és una injustícia, encara se li ha d’afegir la manca d’unitat en la interpretació de la justícia.
Són molts anys que Internet forma part de la nostra vida quotidiana, és un espai insubstituïble per a molts i per primera vegada en aquest país es consumeix més internet que televisió. En aquest sentit, és evident que la xarxa és un mitjà importantíssim de relació social, d’informació i de comunicació, però a més és una font permanent i inesgotable de conflictes, i són aquests conflictes que es generen arran de l’ús que se’n fa d’Internet, els que posen de manifest dia rere dia el vuit legal o manca d’unitat en els casos judicials.
Ens podríem estendre en grans tecnicismes i aspectes jurídics avorrits, però serveixi com a exemple el següent: “El Grup de Delictes Telemàtics de la Policia Nacional, per a navegar per una web, que és pública, ha de demanar permís judicial. Però com ha d’argumentar davant el jutge el suposat delicte d’una pàgina web, si formalment no han pogut visitar-la?” Són aquest tipus d’incongruències les que fan pensar que encara queda molt camí per recórrer pel que fa a la injustícia del cibercrimen.
Comentaris recents